dimecres, 28 de novembre del 2007

La dictastroika

Monopolització del poder polític per part d'un partit, empresonament dels líders de l'oposició, assassinats d'opositors sense culpable, guerres per la “integritat nacional”, agressivitat en política exterior... Ja fa temps que el govern rus mostra uns alarmants tics autoritaris, propis d'una dictadura, i sembla que amb el pas del temps cada vegada va a pitjor.

En una democràcia normal cabria esperar que un govern d'aquest tipus caigués derrotat a les eleccions. Per exemple, Polònia va tancar el mes passat un període fosc de la seva història actual, el del govern dels ultraconservadors germans Kaczyinski, amb unes eleccions prou democràtiques com perquè l'oposició desbanqués el govern.

Però a Rússia, diumenge que ve hi ha eleccions legislatives, i no només no s'espera cap daltabaix partit del govern, sinó que segons les enquestes podria ser que Rússia Unida, el partit oficialista, fos l'únic partit amb representació a la Duma, el parlament rus. Suport incondicional i absolutament majoritari del poble rus a Rússia Unida i a Vladimir Putin? És difícil de creure. Més aviat sembla que els constants atacs del govern a l'oposició des de tots els fronts l'han deixat sense marge de maniobra, i als seus potencials electors sense cap confiança en el sistema polític.

L'empresonament de Gary Kasparov, el nostre estimat excampió del món d'escacs i ara candidat presidencial per l'Altra Rússia, és només una gota mes en un vas que ja fa temps que vessa. I ni tan sols es tracta del primer cop que en Kaspy té problemes de caire polìtic, com tots vosaltres sabreu.

La seva estratègia semblava intel·ligent: aprofitar la seva gran popularitat a Rússia per fer oposició activa a Putin i confiar en què aquest no s'atrevís a linxar-lo com ha fet amb altres líders opositors. De moment no ha aparegut amb un tret al cap, i a això si que confio que no hi arribaran, però el pas per la presó pel simple fet de convocar una manifestació ja no l'hi treu ningú.

No sé si Kasparov seria un bon president de Rússia. Els escaquistes coneixem les seves facetes obscures: cert egocentrisme, agressivitat i mala llet. Però difícilment algú sense aquestes característiques seria capaç de sobreviure al circ salvatge en què s'ha convertit el joc polític rus.

Aquí teniu una divertida mostra del seu caràcter guanyador, que vaig trobar al blog del Tomatillo. És un breu fragment de la segona partida de la final Anand-Kasparov del torneig Geneve-PCA Credit Suisse de 1996. Fins i tot el gran ogre de Bakú comet errors imperdonables, com podreu observar:



diumenge, 25 de novembre del 2007

La generositat divina

Aquest passat dissabte, un il·lustre conferenciant va aterrar a Barcelona provinent dels Estats Units. No em refereixo pas a José Mª Aznar sinó a alguna cosa encara pitjor, si és que això és possible. Aquest ens no és altre que David Duke, heroic dirigent del famós Klu Klux Klan, que suposo que és conegut per tothom. El que potser no és tan conegut és que a la nostra apreciada Barcelona hi tenim una llibreria nazi anomenada Europa, que es dedica a difondre les idees de tan elevats personatges. Doncs bé, els propietaris de la llibreria van considerar oportú que el Sr. Duke fes una conferència al seu establiment per presentar el seu nou llibre 'Supremacisme jueu'. La primera pregunta que se m'acut és la següent: què coi té a dir aquest senyor?. Cal matar tots els negres, jueus, moros, asiàtics, australians, inuits, boiximans i telefonistes. D'acord, ja ho entès. I ara què més té a dir? Res més? Doncs apa, lliurem-lo a la Pilar Rahola i que se'l cruspeixi per sopar.

La segona qüestió que ve al cap és precisament la que ha sortit als mitjans de comunicació i la que comentava el Dani ja fa un parell de dies: s'han de permetre aquest tipus de discursos en una democràcia? Personalment sóc de la opinió que sí, que davant el perill d'haver de traçar una línia massa arbitrària de què es pot dir i què no, és molt més fàcil deixar que tothom digui el que vulgui i condemnar només aquelles accions que ens causin mal als altres. És la pressió social la que ha de fer que certs discursos siguin rebutjats. Però és clar, a la nostra societat li va la hipocresia, i la llei va canviant segons convé als quatre de torn. Debatent-se entre el que queda bé públicament (prohibir-ho) i el que dicta el principi de la llibertat d'expressió, finalment l'ordre judicial ha marcat el precedent mitjançant una gran decisió: el tal Duke té permís per fotre el seu rotllo, però ara bé, qualsevol incitació xenòfoba i/o violenta faria aturar la conferència. Per fer complir això, la llibreria havia d'estar plena a vessar de Mossos d'Esquadra i franctiradors vigilant cada finestra. Però a veure, què es pensen que ve a explicar aqui el líder del Klu Klux Klan? La manera com cuinen al bacon a Louisiana? Al final el bon home es va abstenir de venir quan es va assabentar que, a més, tots els presents serien identificats. Òbviament no hi hauria anat ningú. Llàstima, la visió d'en Duke intentant resumir el seu llibre sense mencionar els jueus ni els negres hagués estat digne de veure.

Parlant de jueus, no sé perquè en Duke els té tanta mania. Amb alguns d'ells haurien de ser ben bé ànimes bessones. Només calia sentir l'altre dia al 3/24 un dels colons israelians que vivia a una de les zones ocupades de Palestina. "Aqui s'hi està bé" deia "l'únic problema són els musulmans". Si, ja passa això quan ocupes el país d'un altre (o esclavitzes la gent i la portes al teu, que si fa no fa és el mateix). Aparentment, l'home (tot encorbatat i ben posat, no com aquests moros que són tots uns bruts) trobava que era injust que els palestins visquessin a Palestina perquè "això debilita Israel" i "no cal oblidar que Déu ens ha donat aquesta Terra Santa". Ja té raó, ja. No, si en el fons aquest és el problema: Déu i la seva generositat. Qui li manava donar tanta cosa a aquest senyor? I no en té prou amb anar escollint pobles per donar-los Terres Santes que a sobre els ha de donar a tots LA MATEIXA?. També és mala llet, això. Mira que n'és de gran el món, i Déu havia de regalar a tothom precisament aquelles hectàrees de terreny amb unes vistes més aviat lletges. I ja posats, qui li manava fer gent de tots colors? Que no veu que amb un sol color tot és més fàcil? Això a la COPE ja fa temps que ho tenen vist. En resum: que Déu ens complica la vida a tots i a més a propòsit. Si parés d'escollir i regalar tots seriem més feliços i no ens hauríem fotre garrotades els uns als altres pel simple fet de parlar. Bé, excepte a l'Ibarretxe. Aquest sí, que es pudreixi a la presó.

dissabte, 24 de novembre del 2007

La flama valenciana

Un nou fenomen de masses ha revifat espectacularment la música catalana en els últims anys. El grup valencià Obrint Pas ha sigut un dels grans protagonistes a donar una nova dimensió a la música en català a partir del nou mil·leni, que havia arribat a una excessivament limitadora identificació amb el conjunt de grups que a finals dels 80 i els 90 van posar les bases per al moviment conegut com a “rock català”.

Sau i Sopa de Cabra (amb cançons tan mítiques com Boig per tu i L'Empordà) van ser els principals representants de la generació del rock català, que van ser rellevats més endavant per Els Pets i Lax'n'Busto (amb cançons no menys mítiques com Bon dia o Llença't). Un gran nombre de grups van adaptar i copiar aquest estil , que tants grans moments va donar a la generació anterior a la meva i que jo recordo i escolto amb gran admiració. Però cap al 2000, el model es començava a esgotar i calia un nou impuls al mercat de la música catalana.

La resposta va arribar d'una altra zona geogràfica (València) i des d'un estil molt diferent. Obrint Pas és un grup que combina els estils sorgits a Jamaica als anys 60 (ska i reggae principalment) amb melodies tradicionals valencianes, punt en el qual hi juga un paper molt important la dolçaina, instrument popularitzat per aquest grup. Malgrat que van néixer com a banda musical el 1993 i que vn començar a tenir una certa difusió a partir del 1997 amb el disc La Revolta de l'Ànima, no van començar a ser un fenomen de masses tant a Catalunya com al País Valencià fins al 2003 amb la publicació de Terra.

A partir de llavors la seva progressió ha sigut meteòrica: concerts multitudinaris a totes les ciutats i pobles de Catalunya i el País Valencià (desconec la difusió que tenen a les Balears), associació de les seves lletres amb les reivindicacions de l'independentisme català, publicació de dos nous discos genials, cada un millor que l'anterior (La flama (2004) i Benvingut al Paradís (2007)), un recopilatori (En Moviment (2005)) i una gira internacional (Internacionalista Tour (2006)) per Europa i Sud-Amèrica.

Després d'haver assistit a uns quants dels seus concerts, he pogut constatar que per als joves de la meva generació amb ideologia propera a l'independentisme o al socialisme (o totes dues coses) Obrint Pas s'ha erigit en tot un símbol que desperta passions i porta grans moments, i és un ingredient molt important per a l'èxit d'una festa popular. El fenomen Obrint Pas ja ha influenciat a nombrosos altres grups, com La Gossa Sorda.

Disfrutem doncs, d'aquest moment.


La victòria ens sorprendrà

si la continuem buscant

i amb les nostres pròpies mans

preparem un nou combat

un altre dia ha començat.


No vull ser més que ningú

quan passe pel teu costat

ni sentir-me lluny de tu

quan em torne a equivocar.


Vull que fem el camí junts

acabar el que hem començat

per quan vinga un altre juny

preparem l'últim combat.


Obrint Pas – L'últim combat (Benvingut al Paradís-2007)


Però sense oblidar els anteriors!


Voler oferir-te una promesa

poder embogir amb la teva pell

tenir de prop els teus miratges

sentir al meu cor el teu batec.


Voler, poder, tenir un tros de tu

voler, poder sentir-te un moment

voler, poder, sentir i tenir-te a prop

voler, poder, sentir-me en el cel.


Sau – Voler, poder (Amb la lluna a l'esquena - 1998)

divendres, 23 de novembre del 2007

Perdidos

Aquest és el nom d'una de les sèries que estic seguint amb diligència. Pels que no la conegueu, es tracta d'una superproducció americana en què un grup de personatges que no es coneixen entre ells van a parar a una illa perduda del mig del Pacífic com a conseqüència d'un accident aeri. Des del primer moment els guionistes introdueixen elements d'intriga: un nombre increïblement alt de supervivents sense ferides greus, sons estranys durant les nits, l'aparició d'un ós polar en una illa suposadament tropical...

Durant bona part de les 2 primeres temporades vaig seguir amb gran interès la sèrie i amb emoció per veure què ens tenien preparat per al següent episodi. Ara a la tercera temporada començo a trobar-li certs punts negatius (trames que queden suspeses sense resoldre durant un temps excessivament llarg, poca coherència dels personatges, excessiu nombre d'aparicions sobrenaturals que molts personatges admeten sense immutar-se durant gaire temps...) M'alineo amb la tesi del Pol, company de Física, que també deia que a partir de la 3a temporada la sèrie començava a decaure. Però encara confio que cap al final els guionistes redreceran un rumb lògic i coherent i em tornaran a atrapar a la pantalla.

Demà probablement s'afegirà el Jon com a blogger. Pels que no el coneixeu, es un amic meu de l'escola i del Batxillerat, que ara estudia informàtica a la UAB. A vegades és una mica irritant en certes discussions, però en el fons és dòcil. ;) Potser canviem d'adreça, demà us ho faré saber.

2700 euros de peatge






Avui s'ha celebrat el judici contra els dos joves acusats de cremar fotos del rei en una manifestació antimonàrquica a Girona. El Jaume Roura i l'Enric Stern (aquest darrer amic i company de classe de la facultat de Física) hauran de pagar una multa de 2700 euros cadascun.

Tota la història ha sigut bastant absurda i una mostra més de la capacitat de l'actual ordenament jurídic de l'estat Espanyol de crear problemes d'estat a partir de petits incidents, que podran ser moralment més o menys acceptables, però que en cap cas han de desembocar en un show d'aquesta magnitud. La lamentable causa oberta contra Ibarretxe i Patxi López per les seves reunions amb Batasuna o la multa als dibuixants de la polèmica vinyeta d'el Jueves en són dos altres exemples ben recents.

Dit això, a partir d'aquí es pot generar un debat molt interessant en el qual no m'extendré ara perquè és molt tard però sí que plantejaré. Quins són els límits de la democràcia i la llibertat d'expressió? En quin punt la justícia està intrometent-se en afers que no li corresponen i creant tensió extra innecessària, i en quin punt està fent omissió perillosa d'un potencial problema greu?

Per exemple, quin límit posem a les manifestacions i exhibicions feixistes o neonazis, si és que n'hem de posar algun? El mateix es pot preguntar respecte certs grups antifeixistes o antiglobalització que causen situacions amb alt risc de violència de forma recurrent. Precisament aquests dies hem tingut alguns exemples de manifestacions de tots dos tipus, una de les quals va acabar amb la tràgica i evidentment inacceptable notícia d'un mort en una batalla campal a Madrid entre feixistes i antifeixistes.

Si el Jon no ha canviat la seva opinió des de les classes de filosofia de 1r de batxillerat, em diria que mentre no s'arribi a la violència física s'ha de permetre tot, si volem preservar una verdadera democràcia. Una democràcia que ha d'aguantar en el seu sistema els que estan en contra d'ella. La llibertat d'expressió portada al límit sembla que hauria de dur a aquesta conclusió. Però s'ha de tenir en compte que certes manifestacions verbals i accions, encara que no siguin de violència física directa, poden coaccionar la llibertat dels altres.

Bé, demà tornaré a veure l'Enric a les 8.30 a classe de termodinàmica (o segurament a les 9.30, perquè últimament no se li veu el pèl a 1ra hora ;) com cada dia excepte avui. Potser en aquest cas no puc actuar amb imparcialitat, però se m'hauria de convèncer molt bé de què cremar fotos del rei , independentment de que cregui que es tracta d'una acció moralment i políticament positiva, que no ho crec, és un dels casos en què la justícia ha d'intervenir.

L'infern català

Avui s'ha acabat el Memorial Tal, un torneig creat recentment a Moscou que ja s'ha consolidat com un dels moments claus de l'any per avaluar l'estat de forma dels millors jugadors del món, com Wijk Aan Zee, Linares, Sofia o Dortmund. La participació era ben atractiva: 10 jugadors i tots ells de +2700.

Però tot i l'esperable igualtat d'un torneig d'aquestes característiques, el Memorial Tal ha tingut un únic protagonista: Vladimir Kramnik. El rus clarament estava considerat dels millors jugadors del món a principis del nou mil·leni, però una crisi de joc, segurament agreujada per un estat de salut delicat, el va allunyar d'una temporada de l'adjectiu de favorit en els tornejos. L'Olimpíada de Torí 2006 va marcar un punt d'inflexió, però al matx pel campionat del món Topalov-Kramnik de l'any passat a Elista encara el búlgar era considerat favorit en general.

La victòria de Kramnik i unes quantes actuacions destacables aquest any l'han acabat catapultant al capdavant, només en disputa amb Anand. Potser l'únic torneig una mica menys bo que ha realitzat Kramnik el 2007 ha sigut el Mundial de Mèxic, cosa que va facilitar la victòria de l'indi i el seu actual estatus de campió del Món. En aquest sentit, el matx Kramnik-Anand a l'horitzó del 2008 és el millor que podem esperar en aquests moments. No sé què us semblarà, però jo ara, entre la seva reconeguda força en matxs i el seu estat de forma, veig a en Kramnik de favorit.

Parlant del torneig en si, m'ha sorprès sobretot la seva espectacular performance amb blanques. Kramnik ha fet 4.5/5 amb aquest color, i utilitzant, un cop més, la Catalana com a arma principal. El rus sembla que ha arribat a un nivell de comprensió tan profund d'aquesta obertura que tot i la preparació massiva que deuen fer els seus rivals, aconsegueix treure petroli de posicions aparentment igualades i va asfixant-los fins a l'extenuació.

En Carlsen va ser l'únic que va sobreviure. Va quedar, crec, amb clar desavantatge en un moment donat però es va inventar un contrajoc molt curiós que va derivar en una sèrie de cops tàctics que van portar a un final de torres de taules. Els següents, Leko i Shirov, van patir l'”infern català” amb totes les seves conseqüències. A partir d'una posició aparentment igualada, “Volodia” va anar apretant i agafant la iniciativa, apretant poc a poc fins a deixar-los sense aire i guanyant-los al final amb sobrietat. Són dues partides molt recomanables per a qui vulgui disfrutar d'una demostració de tècnica clàssica pura.

Els següents, Alekseev i Mamedyarov, ja van sortir-se de la Catalana i van intentar complicar la partida amb altres obertures, però van acabar sortint escaldats igual (tot i que sospito que l'últim va tenir bones opcions de taules o fins i tot més durant bona part de la partida). I amb negres, un parell de Petrovs i un parell de defenses sòlides contra 1.d4 i a firmar 4 taules. Total, 6.5 de 9. Potser no és un estil espectacular, però sí tècnic, depurat i exquisit.
També s'ha de destacar el bon torneig d'en Shirov, un jugador que arrossega una crisi de resultats des de fa molt de temps i que aquí va quedar segon de la classificació final, això sí, amb 5 de 9 i a 1,5 punts d'en Kramnik.

Podeu veure les classificacions i descarregar les partides a RussiaChess. També hi trobareu tot un cobriment mediàtic per part de la revista francesa Europe Echecs, que ha desplaçat al GM francès Robert Fontaine a Moscou en qualitat de periodista i cada dia oferia un informe de la ronda, una entrevista a un jugador i algunes filmacions de moments interessants de les partides. Molt bona iniciativa d'EuropeEchecs, augmentant la dimensió mediàtica d'aquest nostre estimat esport/joc/art/ciència. I per entrevistes, us poso un link d'una divertida entrevista al Magnus Carlsen per un programa d'humor noruec. Segurament ja l'haureu vist si visiteu el blog del Michael, però si no aquí està: Rikets Røst.


Intent de nova etapa

Més d'un any després de l'última vegada, torno a escriure una entrada al blog. De fet, ni tan sols és el mateix blog. La meva intenció inicial no era crear-ne un de nou, però per algun motiu el blogspot no em deixa accedir a l'antic i he hagut de crear-ne un altre, amb nou títol, nova adreça i nova plantilla. Potser millor així.

Ja feia dies que anava acumulant coses interessants sobre les que volia escriure, i avui finalment m'he trobat amb les ganes de fer-ho. Ara mateix estic amb il·lusió per escriure, això sí, no prometo res sobre quant em durarà.

Respecte l'altre blog, he decidit fer les entrades més curtes i, a pesar que vull que el blog tracti diversos temes, els tractaré generalment en entrades diferents. És més fàcil per mi i també menys pesat de llegir per potencials lectors xD.

Sobre què anirà la meva primera entrada? Tot i les nombroses coses que vull explicar sobre escacs i física, les deixaré per més endavant. Al principi havia decidit parlar de política, però finalment parlaré de llengua, encara que això en el nostre país sempre equival a parlar de política. Reproduiré bona part de les idees que van sortir en un viatge a Girona de fa un parell de setmanes amb un bon amic físic i escaquista.

La primera pregunta és: val la pena parlar de la situació de la llengua catalana i de l'espanyola a Catalunya? Molta gent i un cert sentit comú interior meu em diuen que la llengua és un vehicle de comunicació que no té res a veure amb la política i que, mentre ens entenem, tan se val en la llengua que parlem.

Però analitzem els fets, que no fa mal a ningú. A Catalunya, cada vegada que parlem per primer cop amb una persona hem de prendre una decisió: en quin idioma ens hi dirigim? O, en el cas, que comenci a parlar ella, en quin idioma li responem?

Dividiré la societat catalana en tres grups diferents. Vull que quedi clar que en cap moment la meva intenció serà classificar-los de millor a pitjor, tan sols es tracta d'una divisió per poder analitzar els fets. Els dividiré en catalans generalment catalanoparlants (X), catalans generalment castellanoparlants(Y), i estrangers(Z), entenent els estrangers com a provinents d'altres zones d'Espanya o de fora de l'estat Espanyol (un altre cop, reitero que no vull transmetre cap connotació negativa en cap dels termes).

Ara parlaré segons la meva percepció i experiència del que em sembla que és una realitat majoritària. En una trobada X-Y, en principi X comença parlant en català, i, en una gran part dels casos, Y respondrà en castellà i X es passarà al castellà.(1). En una altra part més petita dels casos, X seguirà parlant en català i Y en castellà (2) i en una altra Y es passarà al català (3).

Si Y comença parlant en castellà, les proporcions seran semblants, potser en tot cas amb més pes del cas 1 respecte els casos 2 i 3.

La societat catalana és probablement un cas molt particular de bilingüisme en el món. Generalment estarem d'acord en què el bilingüisme perfecte s'hauria de traduir en igualtat de condicions per les dues llengües. Però, i restringint-nos de moment només a la comunicació interpersonal, observem un primer desequilibri evident. A què es deu aquest desequilibri? D'alguna manera els catalanoparlants, en general, se senten més obligats a canviar de llengua que no pas els castellanoparlants.

Veig dues possibles solucions a aquest problema. Una és no considerar-lo un problema, i deixar-se portar pel que surt de forma natural. Per la meva part sempre m'ha resultat un focus de tensió interna debatir-me sobre la necessitat de canviar de llengua. I en tot cas, potser m'equivoco, però jo crec que l'experiència demostra que el català es queda en inferioritat de condicions amb aquesta solució.

La segona solució és que cadascú es mantingui fidel a la seva llengua. Això requereix tant que els catalanoparlants segueixin mantenint el català tot i ser respostos en castellà com que els castellanoparlants segueixin mantenint el castellà tot i ser respostos en català. Personalment em sembla l'opció més lògica i més equilibrada. Com a catalanoparlant fa un cert temps que he decidit parlar sempre en català als castellanoparlants i de fet em sento més còmode si aquests em segueixen parlant en castellà que si es canvien al català, perquè llavors em transmeten la sensació que els estic imposant alguna cosa.

Potser com he dit al principi tot el debat està absurdament polititzat, però el cas és que existeix en la societat catalana, existeixen plataformes en defensa del català i en defensa del castellà i al Parlament de Catalunya sovint es parla de llengua en clau política. Va la pena, doncs, parlar-ne.

Ho deixo per avui. No he parlat dels estrangers ni de moltes altres coses més que podria dir respecte aquest tema però ja se m'està fent l'entrada massa llarga. Potser un altre dia seguiré amb tot això.