Última entrada de l'any des de les Medes

Avui, últim dia de l’any 2007, escric una petita entrada des d’un hotel situat al port de l’Estartit, davant de les Illes Medes. A Catalunya, potser es pot resumir l’any com el del “català emprenyat” en paraules del mateix president de la Generalitat, José Montilla. El govern de Zapatero ha trencat les aliances amb ICV, CIU i ERC i tota la polèmica de Rodalies i de les obres de l’AVE, amb l’aparició a primera pàgina política de l’estel·lar Maleni “antes partía que doblá” han tornat a tensar les relacions Catalunya-Espanya com no ho havien estat des dels temps d’Aznar. La manifestació pel dret a decidir de l’1 de desembre va ser la resposta ciutadana. I el març que ve, eleccions. Què hem d’esperar ara? Nou govern de Zapatero, i que continuï el despropòsit de l’últim any? Govern de Rajoy, Acebes i Zaplana, personatges que ni tan sols es molesten en intentar quedar bé amb Catalunya pocs mesos abans de les eleccions, quan gran part de la batalla electoral PSOE-PP es lliurarà al Principat? Una vegada més acabem una legislatura desencantats amb el govern espanyol. Fins quan durarà la comèdia abans de fer un canvi de model d’estat? No ho sé, però m’atreveixo a aventurar que d’aquí una dècada Espanya no serà el que és ara. Tal com diuen Losantos i companyia, per fí s’haurà trencat Espanya .

En l’escena internacional, l’any ens ha portat dos nous flamants presidents que ens toquen de prop: Nicolas “Super”Sarkozy, que almenys mediàticament ha començat la legislatura amb bon peu, més encara si hi afegim la història de la seva separació de la díscola Cecilia i el seu romanç nadalenc amb Carla Bruni, i el premier Gordon Brown, un escocès que s’ha trobat d’entrada amb dos temes delicats: les seqüeles de la guerra de l’Iraq i la formació del nou govern independentista escocès. A Polònia per fi s’ha acabat el malson o la broma pesada dels ultres Kaczyinski, a Rússia segueix i s’intensifica la deriva autoritària del govern de Putin fins al punt que un lluitador nat com en Kasparov ha hagut de deixar la batalla presidencial. I a Amèrica, Chávez segueix amb el seu espectacle “socialista”, que ens va portar el magnífic “por qué no te callas?” del nostre estimat monarca.

En escacs, sembla que el cicle del campionat del Món es comença a estabilitzar: ara l’indi Vishy Anand és el campió reconegut per tothom i haurà de defensar el seu títol en un matx a Alemanya l’octubre del 2008 contra en Kramnik, que no va voler firmar cap contracte que no comportés que el títol mundial es decidís en un duel. D’altra banda, Topalov, també amb drets que conserva tot i la seva derrota contra Kramnik el 2006, i Kamsky, que acaba de guanyar la Copa del Món a Khanty Mansyisk tot just fa quinze dies, faran un matx d’aspirants al títol, i el guanyador s’enfrontarà al vencedor del duel Anand-Kramnik. I després, es reprendrà el cicle amb perfecta normalitat. Aquest és el programa. La realitat, ja es veurà.

I jo sóc a les Medes jugant un nou torneig, intentant un cop més fer la tercera norma de mestre internacional. Porto 4 de 5 amb bons rivals i un cop més estic ben situat per fer-la. Però els déus són capriciosos i no descarto que m’esperi alguna altra sorpresa desagradable que em tregui la norma. O potser simplement ara començo a perdre i no faig norma de res. O potser tot surt bé i d’aquí 4 dies seré mestre internacional Podeu veure els resultats aquí.

Aquesta nit passarem el cap d’any de la forma més original. Bé, original per la gent normal, pels frikis escaquistes no serà tan original perquè simplement estarem jugant a escacs. Torneig de ràpides de 10 a 1 amb una petita pausa per menjar el raïm. En Jon diu que no se li acut cap forma pitjor de passar el cap d’any de forma voluntària. Però al cap i a la fi, farem el que fa la majoria de gent: passar-lo amb alguns amics fent el què ens agrada xD.

Bon any nou a tothom! (ja no em preocupo de en quin univers esteu ara)

L'univers se'ns escapa (i 4)

Avui arriba l'última entrega d'aquesta sèrie sobre la història de la cosmologia durant l'últim segle. Em queda per comentar una mica sobre els problemes filosòfics del Big Bang: què passa realment a l'inici de l'univers i com serà el final de tot plegat. Naturalment la física ni arriba ni arribarà mai a solucionar aquestes qüestions fins a les últimes conseqüències, però sempre es podran fer passos endavant.

Abans de tot presentaré uns objectes còsmics molt importants per a la discussió que molts ja coneixereu. Provenen d'una predicció de la relativitat general, que afirmava que quan una gran quantitat de massa es concentrava en una regió molt petita de l'espai, podia arribar a passar que el camp gravitatori es fes tan gran que la llum no tingués prou velocitat per escapar-ne. Si la llum no en pogués escapar, cap altra cosa podria fer-ho, i per tant aquests objectes es transformarien en un punt de no retorn de l'univers, en què la matèria podria entrar però mai sortir-ne. Posteriorment s'han anat observant indirectament un gran nombre d'aquestes regions disseminades per l'espai. El 1967 el físic americà John Archibald Wheeler les va batejar amb el popular nom de forats negres.

Els forats negres són importants per aquesta discussió perquè ens plantegen un problema semblant al del Big Bang: un lloc on la matèria es torna tan densa que la llum no en pot escapar i el temps s'acaba. Com podem tractar físicament aquestes situacions? La nostra física no està preparada per entendre-les? L'any 1965 el físic anglès Roger Penrose va demostrar aparentment que així era: va provar que les singularitats (situacions físiques en què una o més magnituds es tornen infinites) eren conseqüències generals de les equacions de la relativitat general i que estan presents en moltes de les solucions que podrien descriure el nostre univers.

La descripció d'en Penrose del seu descobriment és ben romàntica. Estava conversant amb un amic, i mentre creuaven un carrer va tenir una idea que va oblidar immediatament quan el seu amic va reprendre la conversa. Més tard, al vespre, se sentia estranyament eufòric i no sabia per què. Va ser només quan va repassar detalladament tot el que havia fet durant aquell dia quan va recordar la idea que havia tingut mentre creuava el carrer, que era una manera de demostrar matemàticament que les singularitats serien presents en totes les solucions que satisfessin un cert nombre de requisits.

Els teoremes de Penrose-Hawking, com així es van anomenar per la posterior contribució el 1970 del físic també anglès Stephen Hawking a la inevitabilitat de les singularitats, ens portarien a un punt mort, ja que en les singularitats no es poden aplicar les lleis de la física. Però aquests teoremes reposen sobre una assumpció molt dubtosa: que la relativitat general és aplicable, en la seva forma clàssica, en tots els punts de l'espai i el temps. I hi han raons ben fonamentades per pensar que en situacions com les del Big Bang o les dels forats negres entren en joc els efectes de l'altra gran descoberta del segle XX: la mecànica quàntica. No tenim cap teoria completa que combini la relativitat general amb la mecànica quàntica. De fet, els físics teòrics actuals estan com a bojos buscant el que s'ha anomenat una teoria de la gravetat quàntica, capaç de fer prediccions en aquestes situacions. La teoria de cordes és la que més suports rep de la comunitat física, però altres enfocaments alternatius com la gravetat quàntica de bucles o la teoria dels twistors també reclamen el seu paper. En qualsevol cas, cap d'aquestes ha sigut encara capaç de generar una predicció sobre les singularitats de la relativitat general.

Un altre problema actual de caire proper al filosòfic és el que es refereix al valor de les constants. La revolució de la mecànica quàntica iniciada l'any 1900 va culminar el 1975 amb el que es coneix com a Model Estàndard de la Física de Partícules. Aquesta veritable meravella de la creació humana descriu perfectament el comportament de la matèria a nivell microscòpic i el de totes les interaccions excepte la gravetat (per a això falta la gravetat quàntica). Els experiments sempre han coincidit amb les seves prediccions i ja fa més de 30 anys que funciona sense haver-li fet gaires modificacions. L'únic problema que té és que depèn d'una vintena de paràmetres fonamentals, tals com la massa del protó, la constant de Planck o la càrrega de l'electró, el valor numèric dels quals s'ha d'introduir “a mà”, és a dir, la teoria ens proporciona una gran quantitat de prediccions diferents que donarien lloc a universos diferents segons el valor d'aquests paràmetres, i és quan introduïm el valor numèric que obtenim a partir d'experiments que el model quadra perfectament amb la realitat.

Certament és un model vàlid, però ens agradaria encara anar més enllà i poder explicar el valor d'aquests paràmetres, que sortissin de forma natural d'algun raonament lògic. Més encara quan s'han fet models amb petites variacions d'aquests paràmetres i s'ha observat que en la gran majoria dels casos donen lloc a universos amb una vida molt curta, que no tindrien capacitat de crear estrelles i encara menys de crear estructures tan complexes com els éssers vius. Com pot ser que aquests paràmetres tinguin els valors tan precisos que tenen perquè l'univers hagi pogut arribar a crear vida? En quin moment es van ajustar aquests paràmetres i qui els va donar un valor tan perfecte per arribar a crear un univers com el nostre?

Finalment exposaré una possible solució, tant al problema de les singularitats com al del valor dels paràmetres. Es tracta d'una teoria ideada pel físic americà Lee Smolin i presentada en el seu llibre The Life of the Cosmos de 1997, que sona molt especulativa i de ciència-ficció però que és tan bella i elegant que m'ha enamorat i he hagut de posar-la. Espero que també us produeixi el mateix efecte que a mi.

L'Smolin parteix de dos postulats. El primer és que la gravetat quàntica eliminarà les singularitats del Big Bang i els forats negres, i que l'espai i el temps continuaran allà dins fins que eventualment s'expandiran a una nova regió que no podem observar. En els forats negres, aquesta nova regió podria ser un nou univers com el nostre, que podria expandir-se a partir del punt de densitat infinita del forat negre del nostre univers mitjançant un procés similar al Big Bang. A més a més, el nostre propi Big Bang podria provenir d'un forat negre d'un altre univers com el nostre. Així, tindríem un model d'universos que col·lapsen en forats negres, dels quals en surten nous universos. Aquest procés de compressió i expansió s'anomena Big Bounce (Gran Rebot). Això sol ja pot semblar molt aventurat, però de fet aquesta hipòtesi ja ha estat explorada per diversos científics i, curiosament, el juliol del 2007 el físic alemany Martin Bojowald va afirmar haver demostrat matemàticament la teoria del Big Bounce! Aquest treball està sent analitzat per altres cosmòlegs i suposo que hi deu haver un ardu debat al voltant de la demostració, però és una prova que el postulat no és una fantasia completa i té acceptació entre certs membres de la comunitat científica.

El segon postulat és que entre dos universos consecutius es produiran canvis petits i aleatoris en els paràmetres del model estàndard. La idea d'un Big Bounce amb canvis en els paràmetres no és nova, va ser proposada pel ja mencionat John Archibald Wheeler. L'únic que s'afegeix aquí és que aquests canvis són petits, cosa que pot semblar lògica però que serà la clau de la teoria.

Agafem ara un univers a l'atzar, amb els vint paràmetres del model estàndard amb uns valors numèrics qualssevol. Ja que en general els forats negres provenen del col·lapse de certes estrelles molt massives, el més probable és que un univers seleccionat a l'atzar no contingui forats negres, ja que tampoc formaria estrelles. De moment hem de requerir que després d'haver-se expandit, aquest univers es torni a contraure en un Big Crunch, perquè sinó se'ns acaba la història. En el moment del Big Crunch, seguint el primer postulat, la matèria rebotaria en un Big Bounce i s'expandiria en un nou Big Bang. Aquest nou univers, d'acord amb el segon postulat, tindria els paràmetres molt semblants a l'anterior, i per tant probablement tampoc generaria forats negres. Podem seguir la cadena durant el temps que faci falta fins que topem amb un univers que generi forats negres. Aleshores, diversos universos es formaran a partir d'aquest, altre cop amb petits canvis en els paràmetres. Alguns d'aquests canvis generaran universos un altre cop sense forats negres, i d'altres en canvi generaran universos amb encara més forats negres. En aquest punt podem tornar al principi del cicle i veure que no calia suposar que el primer univers acabaria en un Big Crunch, ja que la cadena podria acabar per aquell cantó però d'altres cadenes seguirien reproduint-se. Podem veure així que els universos amb més forats negres tindran més descendència, i que per tant després d'haver passat prou temps la població d'universos sense forats negres serà pràcticament menyspreable enfront de la que sí que en conté. Suposo que a hores d'ara ja heu vist perfectament el paral·lelisme amb la teoria de l'evolució de Darwin! No és estrany, doncs, que l'Smolin anomenés a la seva teoria selecció natural cosmològica.

L'última assumpció que hem de fer és que el nostre univers és un membre típic de la col·lecció. Això, si suposem que ha passat prou temps des que tot aquest cicle va començar, no és una aposta gaire arriscada. Per tant, el nostre univers tindria els paràmetres que té perquè són els que afavoreixen la producció de forats negres. Si tot això fos cert, l'evolució biològica de la Terra podria no ser més que una reproducció més complexa de l'evolució cosmològica! I tindria certa lògica, ja que seria molt estrany que el procés evolutiu terrestre s'hagués generat del no res, sense cap referència física més fonamental.

Una teoria realment elegant d'en Lee Smolin, que descansa sobre dos postulats una mica agosarats però que tenen certa raó de ser. Potser tot això no valdrà per res, però només per com estimula la imaginació i ajuda a crear connexions entre diverses àrees de la ciència ja val la pena. I, si és certa, ja només ens quedaria per respondre d'on va sorgir tot aquest cicle d'universos reproduint-se, i si continuarà per sempre. Però, com ja he dit al principi, respondre aquest tipus de preguntes fins a les últimes conseqüències probablement no ho podrem arribar a fer mai.

He fet un resum de la cosmologia moderna tan bé com he pogut i fins on arriben els meus limitats coneixements, i, si algú ho ha llegit tot fins aquí, espero haver-li pogut contagiar una mica de la meva il·lusió per tots aquests temes.

Bon Nadal a tots els habitants d'aquest i dels altres universos!!

L'univers se'ns escapa (3)

Continuem on ens havíem quedat. Ahir vam presentar la teoria del Big Bang i la història de com va acabar-se imposant com a teoria científica gràcies a les evidències observacionals. Ara toca parlar dels problemes que comporta acceptar aquesta teoria, i quins han sigut els intents de solucionar-los. Parlaré bàsicament de dos problemes: un de caire més tècnic, que exposaré avui, i un de caire més filosòfic, que quedarà per a la propera i última entrada.

La imatge popular del Big Bang és la d'un origen de l'univers format per un punt adimensional de densitat infinita que “explota” i comença una expansió de velocitat decreixent que l'ha portat a la situació actual. Però això no és exactament així. En realitat, la relativitat general no diu que totes les partícules es troben en el mateix punt al moment inicial, sinó que totes elles comencen a expandir-se, simultàniament però separadament. Just després del primer instant de temps, l'univers ja té unes dimensions espacials finites. Això vol dir que des del principi, hi ha regions de l'univers que no han estat mai en contacte entre elles, degut a la finitud de la velocitat de la llum.

Això origina un problema lògic. Per les observacions, podem afirmar que l'univers té el mateix aspecte, mirem en la direcció que mirem. Aspectes com la temperatura o la densitat de matèria són iguals en tots els punts observables, si ens ho mirem a una escala prou gran. És el que s'anomena Principi Cosmològic. Això seria normal si totes aquestes regions haguessin estat en contacte, per la tendència natural de dos cossos a estats diferents a assolir un equilibri entre ells. D'altra banda, degut al pas del temps i l'expansió de l'univers, la llum ha posat en contacte regions que abans no ho estaven, i sempre s'observa aquesta mateixa uniformitat de les característiques de l'univers. Com pot ser que regions creades separadament i que han tingut una evolució diferent, tinguin la mateixa pinta? És la mateixa pregunta que ens fem quan en moltes sèries de ciència-ficció veiem que tots els alienígenes parlen anglès. Aquesta qüestió s'anomena en cosmologia el problema de l'horitzó.

El 1981, l'astrònom americà Alan Guth va proposar una solució. Descobrí que alguns models de partícules predeien que en les condicions inicials d'alta densitat del Big Bang, l'univers podia “superrefredar-se”. I quan va analitzar els efectes gravitatoris d'aquesta matèria superfreda, va trobar-se que es tractaria d'un material molt tens gravitacionalment repulsiu, cosa que de fet actuava com a una constant cosmològica! No exactament com la constant cosmològica “clàssica”, sinó com una constant temporal que desapareixeria així que l'univers hagués assolit un cert grau d'expansió. Durant el temps en què aquesta energia estigués activa, l'univers patiria una fase de creixement exponencial, que ell va anomenar inflació. L'expansió durant aquest període treballaria “més depressa que la llum” (de fet, només l'espai s'expandiria, així que realment no hi hauria informació viatjant més depressa que la llum), possibilitant que, regions que avui ens semblen massa llunyanes per haver estat mai en contacte, estiguessin abans de la inflació intercanviant-se informació, obrint així els horitzons. El pitjor error d'Einstein ressorgia del pou de l'oblit!

La inflació és la teoria que més consens ha generat entre els científics, però no hi ha evidència observacional que li doni suport i existeixen teories alternatives que reclamen el seu dret a jugar un paper. Una de les més interessants és la de la variabilitat de la velocitat de la llum, ideada originàriament per John Moffat el 1992, i desenvolupada independentment el 1997 pel cosmòleg portuguès João Magueijo, que diu que la llum podria haver viatjat a una velocitat molt major que l'actual en el passat, donant així temps a regions llunyanes per interactuar entre elles i equilibrar les seves propietats. La teoria ha tingut cert èxit ja que té un ventall més ampli d'aplicacions que la inflació, si bé no resol alguns problemes concrets del Big Bang com ho fa la primera. Només el temps i les observacions diran qui té raó. En Magueijo fa una descipció entretinguda i apassionant de la seva teoria al seu llibre Faster than the Speed of Light, publicat el 2003.

Finalment, el 1998 un nou descobriment va sacsejar tota la teoria de formació i evolució de l'univers: mitjançant observacions a certs tipus de supernoves, els astrònoms Adam Riess i Saul Perlmutter van concloure que l'expansió de l'univers s'està accelerant! Realment és molt estrany, ja que recordem que cap dels 3 models de Friedman provinents de la relativitat general fa això! I certament, amb una teoria únicament gravitatòria és impossible d'explicar, ja que com ja hem dit, la gravetat únicament te efectes atractius, i una acceleració de l'expansió l'hauria de causar per força una interacció repulsiva. Els físics han anomenat a aquesta força misteriosa energia fosca en un exercici de precaució, si bé les seves característiques ens remeten de nou a pensar en la famosa constant cosmològica! Podria ser que l'energia repulsiva no s'hagués evaporat al final de la inflació, sinó que hagués continuat actuant per sempre? Podria ser que el pitjor error d'Einstein fos en realitat la seva millor intuïció?

Aquest és un dels temes que més preocupa a la comunitat cosmològica avui en dia. Hi ha teories rivals i científics que lluiten per mostrar els punts positius d'una teoria respecte les altres, i tot està a l'espera de futurs descobriments observacionals que portin una mica de llum a l'assumpte. Per l'última entrada em queda parlar dels aspectes més filosòfics de la teoria del Big Bang: què és realment el moment inicial i d'on va sorgir l'espurna que el va fer “explotar”? Quin serà el final del nostre univers? Tot això, a l'última entrega de “L'univers se'ns escapa”.

L'univers se'ns escapa (2)

Continuaré amb la història d'ahir. Vaig quedar-me amb la demostració observacional per part d'Edwin Hubble de què l'univers s'està expandint. De la visió generalitzada d'un univers estàtic i etern, el primer adjectiu quedava descartat. Després de la descoberta de Hubble, ràpidament es van trobar problemes per al segon. Si l'univers s'està expandint actualment, podem viatjar mentalment enrere en el temps i deduir que com més lluny viatgem, més petit era el cosmos. Si seguim viatjant fins al final, arribarem a un moment inicial en què la matèria estava concentrada amb densitat infinita, de forma similar al Big Crunch que hem mencionat, però ara com a origen i no com a final.

Aquesta teoria va ser proposada inicialment pel sacerdot (sí, ho heu sentit bé, sacerdot) i astrofísic belga Georges Lemaître l'any 1927, abans de les observacions de Hubble. Lemaître també va haver de passar pel mal tràngol de ser refusat per Einstein: el físic alemany li envià una carta en què li va dir: “els vostres càlculs són correctes, però la vostra física és abominable”. L'any 1935 Einstein, després d'una conferència de Lemaître a Princeton, diria en canvi que aquesta era “la més extraordinària explicació de la creació que he sentit mai”.

El 1948, Hermann Bondi, Thomas Gold i Fred Hoyle van proposar una teoria alternativa a la de Lemaître. Van proposar que, al mateix temps que l'univers s'expandia, nova matèria era creada de tal forma que la densitat global de l'univers es mantenia constant i aquest no només es mantenia simètric respecte a l'espai, sinó també respecte el temps. No tenia principi ni final. S'anomenà la teoria dels estats estacionaris. Un any més tard, en un programa de ràdio sobre cosmologia de la BBC, Fred Hoyle, un dels inventors d'aquesta teoria, es va referir despectivament a la teoria rival com la del “Big Bang”. Irònicament, el terme va causar furor i lluny de ridiculitzar la teoria de Lemaître, va ser el primer pas per a la seva victòria en aquesta batalla per definir l'origen de l'univers.

Realment, la demostració empírica de la validesa de la teoria del Big Bang va donar-se el 1965 amb el descobriment per part de Arno Penzias i Robert Woodrow Wilson d'una radiació electromagnètica de microones que cobreix l'univers sencer anomenada Radiació Còsmica de Fons, que ja havia estat predita teòricament el 1948 per George Gamow. Aquesta radiació concordava perfectament amb la teoria del Big Bang si provenia del predit origen de l'univers amb densitat de matèria i temperatura molt altes, i en canvi no tenia explicació en l'univers estacionari de Hoyle i companyia.

Visió esquemàtica de l'evolució de l'univers des del Big Bang: el temps està representat en l'eix vertical i l'espai en l'horitzontal.

Tenim doncs, de moment, ampli consens en quin és l'origen de l'univers i en el seu estat actual d'expansió, i tres possibles finals corresponents als tres models de Friedman. Però ràpidament es van trobar problemes amb la teoria del Big Bang, i es van fer noves observacions que van possibilitar l'elecció entre els 3 models de Friedman. La història continuarà en la propera entrada.

L'univers se'ns escapa (1)

Finalment m'he decidit a fer una entrada que concordi amb el tema nominal d'aquest blog: física. Parlare d'un dels temes més interessants per a molts: la cosmologia, l'estudi de l'univers com a un tot. Quin és l'origen de l'univers? Com hem arribat al lloc on estem, i quin és el seu possible final, si és que n'ha de tenir? Vull fer un resum molt breu de les teories actuals de formació i evolució del cosmos i comentar els problemes científics i filosòfics més evidents que comporten.

Podríem dir que la cosmologia moderna neix amb la Relativitat General d'Einstein l'any 1915. Aquesta teoria confirmava la idea newtoniana que la única força que actua a grans escales cosmològiques és la gravetat, si bé la va descriure d'una forma molt diferent en termes de la curvatura de l'espai i el temps. Einstein aviat es va trobar amb un problema entre la seva teoria i una creença generalitzada en el seu temps: tothom creia en un univers estàtic i etern, però si la gravetat és l'única força que actua a grans distàncies, tota la matèria de l'univers s'atrauria mútuament i l'univers sencer s'hauria de comprimir. Per contrarrestar aquest efecte, Einstein va afegir un famós terme a la seves equacions de camp, anomenat constant cosmològica, que tenia els efectes antigravitatoris justos per contrarrestar la gravetat i possibilitar un univers estàtic estable.

Uns anys més tard, el 1922, el brillant matemàtic rus Alexander Friedman va oblidar-se dels prejudicis cosmològics de la seva època i va derivar unes solucions consistents de les equacions d'Einstein que predeien l'expansió de l'univers. Friedman va enviar el seu treball a una revista alemanya, i el mateix Einstein li va contestar contundentment dient-li que s'havia equivocat en els càlculs. Com tots els físics de la seva època, Friedman admirava profundament Einstein, i va repassar intensament el seu article buscant on s'havia equivocat, però al final es va haver de rendir a l'evidència: els càlculs eren correctes i Einstein s'havia precipitat en la seva valoració. Efectivament un temps més tard Einstein, probablement amb certa vergonya, va admetre el seu error i va acceptar que les solucions de Friedman eren impecables matemàticament, però malgrat tot va afegir al final que difícilment s'hi podia trobar un significat físic.

Mencionaré breument els tres models de Friedman. El físic rus donà 3 possibilitats diferents d'evolució de l'univers. El primer model diu que si la massa total és superior a un cert límit crític, els efectes gravitatoris n'acabaran frenant l'expansió i eventualment induïrien l'efecte contrari, és a dir, l'univers acabaria comprimint-se fins a un punt de densitat infinita (Big Crunch) després de la qual cosa la física ja no tindria resposta per al que podria passar. El segon model postula que si la massa és inferior a aquest mateix límit, la gravetat no tindria mai prou força per aturar l'expansió i, si bé aquesta s'aniria frenant, l'univers continuaria expandint-se indefinidament i la matèria s'aniria disseminant, també per sempre (Big Rip). El tercer model diu que si la massa de l'univers tingués justament el valor crític, l'expansió es frenaria a un ritme tal que per al temps tendint a infinit l'univers tendiria a ser estàtic.

La fi del conflicte arribà l'any 1929, quan l'astrònom americà Edwin Hubble, utilitzant telescopis i tècniques d'observació revolucionàries, va poder confirmar que les galàxies s'estan allunyant unes de les altres i que, per tant, l'univers s'està expandint, donant així validesa als models de Friedman. Una derrota moral d'Einstein que el portà a qualificar la constant cosmològica com “l'error més gran de la seva vida”.

La història continuarà en la propera entrada...

Periodisme escombraria

Ja alerto que aquest nou article infinitament llarg no anirà del "Diario de Patrícia" o del "Gran Hermano", tots dos programes molt entranyables que semblen especialment dissenyats per permetre que el Carles Capdevila no es quedi a l'atur, o ni tan sols d'aquella brunette mediàtica que dedica cada minut de ressò mediàtic a fer creure a la societat espanyola que els catalans som tots una mena de monstres boteruts que ens preparem per sacrificar tot castellanoparlant "a la guillotina eléctrica que Carod-Rovira instalará en la Plaza de San Jaime" (Jiménez Losantos dixit). De fet, per no anar, ni tan sols anirà d'aquests imperis mediàtics tan progres que es dediquen a despreciar tothom que va a una manifestació a favor de les infraestructures des d'"El País" (Grupo Prisa) o a proclamar a crits enmig d'un informatiu de "La Sexta" que el Plà Ibarretxe es il·legal i caldria destruir-ne totes les còpies existents, inclosa la que hi ha dins el pen drive de l'Ibarretxe. O de TV3, que segueix considerant que un senyor de Gijón que s'electrocuta amb una torradora és molt més rellevant per als catalans que el que passa a Vilassar de Dalt o a la Marina Baixa. No. A tots aquests ja els tocarà el rebre a causa de la seva línia editorial i la seva tendenciositat mal dissimulada, però de moment em centraré (si no em menjo tot l'espai fent introduccions) en un altre tipus de periodisme merdós: el periodisme invisible.

Em refereixo a tota aquesta subespècie de diaris gratuïts que han anat sorgint com a bolets en els darrers anys i que, em sembla que totes les persones que utilitzem el transport públic habitualment estarem d'acord, llegeix molta gent (home, és que és gratuït). És un tipus de diari que és a l'abast de tothom, especialment d'aquells que mai llegirien un diari si no creixessin com bolets per tots els racons del metro. És fàcil adonar-se del gran poder ocult que tenen aquests mitjans: tenen la capacitat d'influir sobre milions de persones que en cap cas arribaran a sospitar mai que estan essent influides. Dit d'una altra manera: si escrius a "El País" et llegiran els progres, si ho fas a "El Mundo" els fatxes, si ho fas a "La Vanguardia" els moderats, si ho fas a l'"Avui" els independentistes i si ho fas al "Regió7" els manresans, però si escrius al "Metro" et llegiran tots aquests sumats als que no llegeixen mai el diari. Són diaris que en definitiva pretenen ser "la veu del carrer", i és precisament això el que els fa perillosíssims. Són diaris sense línia editorial aparent, en principi desprovistos de tota inclinació política o social, de manera que tothom s'hi pugui sentir identificat. Però, com és habitual, això no és altra cosa que un gran engany. El codi deontològic del periodisme ens diu que el periodista ha de ser "objectiu" però en canvi no obviar "el punt de vista", inevitable en tota persona vivent que respira, mira i expressa alguna cosa. Quan hom tria una notícia enlloc d'una altra, escriu una paraula com a sinònim d'una altra de similar o senzillament distribueix els textos i fotografies dins la pàgina d'una manera i no d'una altra, ja està aplicant el seu punt de vista particular. Per no parlar ja de contractar uns columnistes d'opinió i no uns altres. És per això que acaba essent molt més clar que un diari estableixi una línia editorial ben clara, sempre que això no acabi afectant la objectivitat de la informació contrastable (cosa que lamentablement sempre acaba passant). Però aquests diaris gratuïts fan trampa. Marquen una línia absolutament definida, bàsicament tots la mateixa, però fan mans i mànigues per amagar-ho.

No us n'heu adonat? Molt bé, doncs obriu qualsevol d'aquests diaris qualsevol dia de l'any. Hi veureu el següent: notícies breus que amb prou feines van més enllà els titulars, opinions de la gent "del carrer" i dels internautes que escriuen a la web, una plana de cartes al director i unes quantes columnes d'opinió no gaire extenses. Analitzem el primer element de la llista: notícies breus. Aquí no hi ha gaire a dir, òbviament la manca d'espai fa que la tria de noticies sigui encara molt més subjectiva (per no parlar de la tria de l'idioma, ja que barregen català i castellà amb algún tipus de criteri ocult que no he aconseguit entendre), però si ho acceptem com a conseqüència inevitable del format no hi ha gaire més a dir. Passem doncs a tot el que és la "opinió del ciutadà". Molt de compte aquí. Què vol dir la opinió de ciutadà? Si el diari, ja sigui a peu de carrer o per Internet, formula una pregunta i la responen com a mínim, posem, dues-centes persones, com és que només veiem tres o quatre cites repartides per la pàgina? Qui les tria aquestes cites? Amb quin criteri? Sense anar més lluny, al diari ADN sovint podem veure com just al costat de la columna d'una notícia hi apareix citada la opinió d'UN lector sota el títol de "Xpresate". Com que Xpresate? Però si és ell que s'Xpressa! Però no el lector que diu la seva opinió no, sinó el redactor del diari que posa allà al costat de la notícia la SEVA opinió sota el paraigües de que "la ha dita un lector". Què vol dir que la ha dita un lector? Els lectors diem milers de coses, si posen UNA opinió serà que és també la seva. O no? El mateix passa amb les cartes al director, de les que se'n trien quatre diàries d'entre centenars que se n'envien. Amb quin criteri? Doncs com passa amb els diaris de pagament, el dels qui remenen les cireres a la direcció. El que passa és que aquí sembla que aquest criteri no existeixi. Però hi és. Un exercici molt curiós que podem fer tots des de la comoditat d'estar drets al tren amb l'alè d'un macarra al clatell, és fer un seguiment de certes cartes al director que van fent el recorregut a través dels diaris gratuïts. Són cartes que apareixen el dilluns al "20 Minutos" i el dimecres ja les podem trobar al "Metro" per acabar a l'ADN el divendres. I no passa una vegada ni dues ni tres, sinó desenes i desenes de vegades. Per no tenir línia editorial no està malament, eh? Per no parlar ja de les columnes d'opinió. Són sempre escrits sense contingut aparent, normalment centrats al voltant de les vivències personals que no interessen a ningú d'uns periodistes que no coneix ningú (i si hi ha sexe no explícit pel mig encara millor, que sempre agrada més) , o sinó en el concepte de "tots els polítics són iguals" o "hem de ser solidaris amb els nostres veïns".

I aquí anem. Quina és doncs aquesta línia que marca la premsa gratuïta? "Ah!", que diria el meu gran ídol Ferran Monegal. És precisament aquesta: la de la banalitat. La de "todos los políticos són iguales" o "una sonrisa cada mañana puede significar un mundo para una persona". A veure, senyors. Esclarim això un moment. "Todos los políticos són iguales" ÉS un discurs polític. Un discurs polític que defuig de l'anàlisi justificat per instal·lar-se en un tòpic que més o menys a tots ens cau en gràcia. Però mai proposa alternatives. Mai fa un anàlisi en profunditat. Mai s'implica en res. Mai, en definitiva, fa pensar. I si no fa pensar vol dir que no fa actuar ni fa canviar les coses. A base d'articles com "todos los políticos són iguales" o "por qué todos los hombres que conozco cantan en la ducha?" o "hemos de pensar en los que tienen menos suerte que nosotros" es vol imposar la cultura del seure a la butaca de casa mentre ens prenem una Coca-Cola i ens apiadem dels pobres negrets de l'Àfrica que surten a la tele. La cultura de no tenir ideologia política ni social, perquè total tots els polítics són iguals i la política és una merda. Per tant, no cal saber-ne res ni tenir-ne una opinió formada. No cal reflexionar sobre res, ni política, ni llengua, ni cultura, ni moviments socials, perquè en definitiva tot això no són coses "que preocupin al ciutadà". Ja se n'encarreguen prou ells de que no el preocupin. No hi ha creador d'opinió més perillós que aquell que vol precisament eliminar la opinió en la gent. Potser no són defensors de cap partit polític en concret, però s'erigeixen amb una bandera molt més perillosa: la de l'Status Quo. Status Quo que, sempre ha estat així, es manté gràcies a convertir-nos a tots plegats en imbècils.

Rememorant els herois de la infància

Vaig a posar alguna cosa nova que fa dies que aquesta pàgina es veu igual. Ara li tocava al Jon d'escriure però deu estar preparant una nova tesi brillant així que posaré alguna cosa per distreure'ns mentrestant.

Allò de la boira a Navalmoral sembla que efectivament em va anar bé, vaig estar prou inspirat (o els meus rivals prou desafortunats, segons com es miri) per tenir serioses opcions de guanyar un open internacional per primer cop a la meva vida, però al final la pressió va poder amb mi i quan només havia de fer taules la última partida amb blanques vaig acabar perdent-la i quedant quart. No em queixaré de totes maneres!

He estat bona part de la tarda i del vespre estudiant termodinàmica per un parcial de demà però els problemes són recargolats i numèricament intractables i ja estic una mica marejat de tantes derivades parcials, així que aquí va la distracció que anunciava:

Sempre he somiat ser un dels protagonistes d'aquest vídeo! Tota la màgia de la millor sèrie de dibuixos animats de la història en el món real! Algú s'apunta a una batalla? ;)

Perdut en la boira

Escric des de l'únic cyber que funciona a tot el poble de Navalmoral de la Mata, una encantadora vila extremenya de la província de Cáceres. La boira i el fred t'entren per tots els racons quan camines pels carrers foscos del poble, tot un avís del què ens trobarem a Dublín els 10 físics que anirem a passar allà 5 dies post-exàmens. Estic instal·lat en un edifici que és alhora hotel (d'una estrella), restaurant i gasolinera. I la sala de joc és una petita sala d'actes propera a l'hotel.

Durant el viatge (en avió i autocar) he pogut contemplar la faraònica terminal T4 de l'aeroport de Madrid per primer cop. Després de seguir tot un circuit laberíntic des de l'avió fins a la planta baixa de l'edifici i buscant el lloc on havia de recollir la maleta, m'adono (ens adonem, he vingut amb el Robert Alomà) que estem a la T4-Satélite i que per anar a la T4 en si cal agafar una espècie de metro propi de l'aeroport que ens ha portat durant 5 minuts per un túnel fins a arribar a l'edifici principal de la nova terminal. Tal espectacle de grandiositat només l'havia pogut veure a Atlanta.

Serà un torneig interessant, hi ha un bon nombre de GMs (atrets pel sucós premi de 3500 euros pel primer), serà una mica dur perquè hi ha partida matí i tarda tots els dies fins a diumenge (excepte avui, que començava per la tarda). Podeu seguir els resultats aquí. A la 1a ronda d'aquesta tarda m'ha tocat un tal Jesús Montero, que per un moment he pensat que podia ser el meu amic Montero amb el qual em vaig postejar sobre les "delícies" del Solitario i Baños de Montemayor, però finalment resulta que no era ell. De totes maneres no ha vingut. M'he estalviat haver de jugar després del viatge, però això també vol dir que, un cop més, em quedaré sense el títol de Mestre Internacional...

Ara em tornaré a endinsar en la boira per tornar a l'hotel i sopar. Aquest paisatge em recorda a l'escenari que descriu l'autor d'un llibre que estic llegint. Joâo Magueijo, un físic cosmòleg portuguès, explica que en un matí gris, emboirat i fred estava caminant pels jardins de Cambridge, quan de sobte se li va acudir una teoria alternativa a la de la inflació per explicar el problema de l'horitzó en la teoria del Big Bang, amb la qual ha aconseguit una posició respectable en la comunitat científica. Espero obtenir de l'atmosfera de Navalmoral una inspiració semblant per fer bon paper al torneig... i si se m'acudeix una teoria revolucionària per resoldre la gravetat quàntica tampoc em queixaré ;)

L'Enemic

Aquest dissabte passat, una sèrie de persones (per no entrar en balls de xifres, passarem a denominar la quantitat d'assistents com "un ou de gent") van manifestar-se al centre de Barcelona per protestar contra un Estat i una Minstra que consideren que el fet que els nostres trens caiguin a trossos és una cosa de que fer gala. Allà entremig de la gentada, em vaig adonar que realment, arriba un punt en què la indignació provoca aquest tipus de reaccions en els ciutadans. Frustració, impotència i mala folla en general. Però hi ha una cosa que tot aquest desgavell de les infraestructures no hauria de provocar: sorpresa. Si algú se sorprèn pel fet que tot el que gestiona l'Estat a Catalunya ha rebut menys inversions que la indústria de fabricar prismàtics per cecs, vol dir que pateix o bé d'una gran ingenuïtat o d'una alta incapacitat d'anàlisi de la realitat.

I és que la realitat és una i és innegable: Espanya és enemiga de Catalunya. Malgrat el gran esforç de l'entorn socialista (tan plural ell) en ocultar aquesta veritat i fer-nos semblar a tots part d'una mateixa i fantàstica nació (l'espanyola, òbviament), els fets parlen per si sols. No hi ha amistat, no hi ha comprensió, no hi ha col·laboració entre Espanya i Catalunya. L'únic que hi ha és un acomplexament generalitzat per part de Catalunya i una mala llet mal dissimulada per part d'Espanya. I alerta, que no em refereixo pas a persones concretes aquí, sinó a societats tractades com a col·lectiu, que tenen per tant respostes col·lectives, atiades sempre per poderosos i mediàtics. I és que si hi ha una cosa que el col·lectiu espanyol té ben clara és aquesta: Catalunya no és Espanya. Que Catalunya forma part del conjunt espanyol només s'ho creuen alguns catalans que s'entesten a voler veure un estat plurinacional que ni pot ni vol existir.

Voleu exemples d'això que dic? Sense anar més lluny, l'altre dia llegia al diari que l'Alfonso Pérez-Rubalcaba, actual Ministre de l'Interior, es presentarà a les eleccions generals per Cádiz (no traduiré aquest nom al català per no atemptar al bon gust). Us podríeu preguntar: i què hi fot en Rubalcaba a Cádiz? Però si l'home és de Cantàbria! Però si hi doneu voltes uns segons més veureu que aquesta és una pregunta absurda. Perquè? Perquè tant hi fa. Són unes eleccions espanyoles, Cádiz i Santander són les dues ciutats espanyoles, i en Rubalcaba és un polític espanyol. Realment és irrelevant que es presenti per una o altra ciutat. Però, que us imagineu un català com a cap de llista per Cádiz? I per Santander? Oi que no? I no només pel rebuig que generaria entre gran part de la població de la localitat en qüestió, és que senzillament no té cap sentit. El nostre sentit comú pura i simplement no comprendria que la Montserrat Tura (consellera socialista) fos cap de llista per Badajoz. Ningú veuria què coi hi pinta allà.

Passa el mateix cada vegada que una empresa instal·la la seva seu a Catalunya. A Esperanza Aguirre ja se li va escapar que era una llàstima que una empresa "se traslade fuera del territorio nacional". De la mateixa manera, que la catalana Gas Natural (empresa de caire gens independentista, si se'm permet de dir-ho) adquirís l'accionat majoritari de l'espanyola ENDESA, era una cosa a evitar fos com fos. O que boicotejar el cava és una manera d'atacar Catalunya (adonem-nos que els qui promouen aquestes campanyes no es refereixen pas als "independentistes catalans", sinó a "Catalunya") i per confrontar el Barça (club sempre acusat de nacionalisme) a camp contrari cal treure la bandera espanyola (o almenys jo mai he vist la bandera madrilenya o l'andalusa en mans d'un seguidor espanyol). Canviant de registre, quan la literatura espanyola és convidada a un esdeveniment internacional, allà no hi figuren pas llibres en català o en euskera i ningú alça pas el crit al cel. I perquè? Doncs bàsicament perquè no hi haurien de ser. Perquè la literatura catalana no és espanyola. Cap erudit que fes un llibre de text sobre literatura espanyola hi inclouria el Tirant lo Blanc. No té cap sentit. Com no té cap sentit afirmar que la literatura de Juan Marsé és literatura catalana. Au va, no fotem. Si Últimas tardes con Teresa és literatura catalana, llavors no pot ser literatura espanyola, oi? Quan el pobre Marsé se n'assabenti s'hi queda.

A on vaig a parar amb tot això? Molt senzill. Ens hem de queixar perquè el Govern Espanyol no inverteix a Catalunya? Òbviament sí, perquè és la seva responsabilitat com a entitat que ens administra. Però, ens ha de sorprendre? Òbviament no. Catalunya, com saben molt bé tots els qui mouen i han mogut els fils a l'Estat Espanyol, no és només un altre país. És un país enemic. I qui inverteix en un país enemic? Oi que s'ha de ser molt burro per fer-ho? Als enemics se'ls dóna el just per tal que no es revoltin. I ni una engruna més (ja ho diu el refrany: "al enemigo ni agua"). El dia que els catalans ens adonem d'una vegada per totes que el país que ens ha conquerit no té ni tindrà mai ganes d'acceptar-nos, potser no ens caldrà fer tantes manifestacions i en tindrem prou amb una de sola. I, si l'autèntica democràcia entra finalment en acció, Catalunya podrà deslliurar-se d'una Espanya que mai l'ha acceptada. Potser llavors ens podrem desfer d'una vegada per totes de tant de ressentiment i tantes estupideses, i sorgirà entre els dos pobles una autèntica amistat.