Última entrada de l'any des de les Medes

Avui, últim dia de l’any 2007, escric una petita entrada des d’un hotel situat al port de l’Estartit, davant de les Illes Medes. A Catalunya, potser es pot resumir l’any com el del “català emprenyat” en paraules del mateix president de la Generalitat, José Montilla. El govern de Zapatero ha trencat les aliances amb ICV, CIU i ERC i tota la polèmica de Rodalies i de les obres de l’AVE, amb l’aparició a primera pàgina política de l’estel·lar Maleni “antes partía que doblá” han tornat a tensar les relacions Catalunya-Espanya com no ho havien estat des dels temps d’Aznar. La manifestació pel dret a decidir de l’1 de desembre va ser la resposta ciutadana. I el març que ve, eleccions. Què hem d’esperar ara? Nou govern de Zapatero, i que continuï el despropòsit de l’últim any? Govern de Rajoy, Acebes i Zaplana, personatges que ni tan sols es molesten en intentar quedar bé amb Catalunya pocs mesos abans de les eleccions, quan gran part de la batalla electoral PSOE-PP es lliurarà al Principat? Una vegada més acabem una legislatura desencantats amb el govern espanyol. Fins quan durarà la comèdia abans de fer un canvi de model d’estat? No ho sé, però m’atreveixo a aventurar que d’aquí una dècada Espanya no serà el que és ara. Tal com diuen Losantos i companyia, per fí s’haurà trencat Espanya .

En l’escena internacional, l’any ens ha portat dos nous flamants presidents que ens toquen de prop: Nicolas “Super”Sarkozy, que almenys mediàticament ha començat la legislatura amb bon peu, més encara si hi afegim la història de la seva separació de la díscola Cecilia i el seu romanç nadalenc amb Carla Bruni, i el premier Gordon Brown, un escocès que s’ha trobat d’entrada amb dos temes delicats: les seqüeles de la guerra de l’Iraq i la formació del nou govern independentista escocès. A Polònia per fi s’ha acabat el malson o la broma pesada dels ultres Kaczyinski, a Rússia segueix i s’intensifica la deriva autoritària del govern de Putin fins al punt que un lluitador nat com en Kasparov ha hagut de deixar la batalla presidencial. I a Amèrica, Chávez segueix amb el seu espectacle “socialista”, que ens va portar el magnífic “por qué no te callas?” del nostre estimat monarca.

En escacs, sembla que el cicle del campionat del Món es comença a estabilitzar: ara l’indi Vishy Anand és el campió reconegut per tothom i haurà de defensar el seu títol en un matx a Alemanya l’octubre del 2008 contra en Kramnik, que no va voler firmar cap contracte que no comportés que el títol mundial es decidís en un duel. D’altra banda, Topalov, també amb drets que conserva tot i la seva derrota contra Kramnik el 2006, i Kamsky, que acaba de guanyar la Copa del Món a Khanty Mansyisk tot just fa quinze dies, faran un matx d’aspirants al títol, i el guanyador s’enfrontarà al vencedor del duel Anand-Kramnik. I després, es reprendrà el cicle amb perfecta normalitat. Aquest és el programa. La realitat, ja es veurà.

I jo sóc a les Medes jugant un nou torneig, intentant un cop més fer la tercera norma de mestre internacional. Porto 4 de 5 amb bons rivals i un cop més estic ben situat per fer-la. Però els déus són capriciosos i no descarto que m’esperi alguna altra sorpresa desagradable que em tregui la norma. O potser simplement ara començo a perdre i no faig norma de res. O potser tot surt bé i d’aquí 4 dies seré mestre internacional Podeu veure els resultats aquí.

Aquesta nit passarem el cap d’any de la forma més original. Bé, original per la gent normal, pels frikis escaquistes no serà tan original perquè simplement estarem jugant a escacs. Torneig de ràpides de 10 a 1 amb una petita pausa per menjar el raïm. En Jon diu que no se li acut cap forma pitjor de passar el cap d’any de forma voluntària. Però al cap i a la fi, farem el que fa la majoria de gent: passar-lo amb alguns amics fent el què ens agrada xD.

Bon any nou a tothom! (ja no em preocupo de en quin univers esteu ara)

Rememorant els herois de la infància

Vaig a posar alguna cosa nova que fa dies que aquesta pàgina es veu igual. Ara li tocava al Jon d'escriure però deu estar preparant una nova tesi brillant així que posaré alguna cosa per distreure'ns mentrestant.

Allò de la boira a Navalmoral sembla que efectivament em va anar bé, vaig estar prou inspirat (o els meus rivals prou desafortunats, segons com es miri) per tenir serioses opcions de guanyar un open internacional per primer cop a la meva vida, però al final la pressió va poder amb mi i quan només havia de fer taules la última partida amb blanques vaig acabar perdent-la i quedant quart. No em queixaré de totes maneres!

He estat bona part de la tarda i del vespre estudiant termodinàmica per un parcial de demà però els problemes són recargolats i numèricament intractables i ja estic una mica marejat de tantes derivades parcials, així que aquí va la distracció que anunciava:

Sempre he somiat ser un dels protagonistes d'aquest vídeo! Tota la màgia de la millor sèrie de dibuixos animats de la història en el món real! Algú s'apunta a una batalla? ;)

Perdut en la boira

Escric des de l'únic cyber que funciona a tot el poble de Navalmoral de la Mata, una encantadora vila extremenya de la província de Cáceres. La boira i el fred t'entren per tots els racons quan camines pels carrers foscos del poble, tot un avís del què ens trobarem a Dublín els 10 físics que anirem a passar allà 5 dies post-exàmens. Estic instal·lat en un edifici que és alhora hotel (d'una estrella), restaurant i gasolinera. I la sala de joc és una petita sala d'actes propera a l'hotel.

Durant el viatge (en avió i autocar) he pogut contemplar la faraònica terminal T4 de l'aeroport de Madrid per primer cop. Després de seguir tot un circuit laberíntic des de l'avió fins a la planta baixa de l'edifici i buscant el lloc on havia de recollir la maleta, m'adono (ens adonem, he vingut amb el Robert Alomà) que estem a la T4-Satélite i que per anar a la T4 en si cal agafar una espècie de metro propi de l'aeroport que ens ha portat durant 5 minuts per un túnel fins a arribar a l'edifici principal de la nova terminal. Tal espectacle de grandiositat només l'havia pogut veure a Atlanta.

Serà un torneig interessant, hi ha un bon nombre de GMs (atrets pel sucós premi de 3500 euros pel primer), serà una mica dur perquè hi ha partida matí i tarda tots els dies fins a diumenge (excepte avui, que començava per la tarda). Podeu seguir els resultats aquí. A la 1a ronda d'aquesta tarda m'ha tocat un tal Jesús Montero, que per un moment he pensat que podia ser el meu amic Montero amb el qual em vaig postejar sobre les "delícies" del Solitario i Baños de Montemayor, però finalment resulta que no era ell. De totes maneres no ha vingut. M'he estalviat haver de jugar després del viatge, però això també vol dir que, un cop més, em quedaré sense el títol de Mestre Internacional...

Ara em tornaré a endinsar en la boira per tornar a l'hotel i sopar. Aquest paisatge em recorda a l'escenari que descriu l'autor d'un llibre que estic llegint. Joâo Magueijo, un físic cosmòleg portuguès, explica que en un matí gris, emboirat i fred estava caminant pels jardins de Cambridge, quan de sobte se li va acudir una teoria alternativa a la de la inflació per explicar el problema de l'horitzó en la teoria del Big Bang, amb la qual ha aconseguit una posició respectable en la comunitat científica. Espero obtenir de l'atmosfera de Navalmoral una inspiració semblant per fer bon paper al torneig... i si se m'acudeix una teoria revolucionària per resoldre la gravetat quàntica tampoc em queixaré ;)

La dictastroika

Monopolització del poder polític per part d'un partit, empresonament dels líders de l'oposició, assassinats d'opositors sense culpable, guerres per la “integritat nacional”, agressivitat en política exterior... Ja fa temps que el govern rus mostra uns alarmants tics autoritaris, propis d'una dictadura, i sembla que amb el pas del temps cada vegada va a pitjor.

En una democràcia normal cabria esperar que un govern d'aquest tipus caigués derrotat a les eleccions. Per exemple, Polònia va tancar el mes passat un període fosc de la seva història actual, el del govern dels ultraconservadors germans Kaczyinski, amb unes eleccions prou democràtiques com perquè l'oposició desbanqués el govern.

Però a Rússia, diumenge que ve hi ha eleccions legislatives, i no només no s'espera cap daltabaix partit del govern, sinó que segons les enquestes podria ser que Rússia Unida, el partit oficialista, fos l'únic partit amb representació a la Duma, el parlament rus. Suport incondicional i absolutament majoritari del poble rus a Rússia Unida i a Vladimir Putin? És difícil de creure. Més aviat sembla que els constants atacs del govern a l'oposició des de tots els fronts l'han deixat sense marge de maniobra, i als seus potencials electors sense cap confiança en el sistema polític.

L'empresonament de Gary Kasparov, el nostre estimat excampió del món d'escacs i ara candidat presidencial per l'Altra Rússia, és només una gota mes en un vas que ja fa temps que vessa. I ni tan sols es tracta del primer cop que en Kaspy té problemes de caire polìtic, com tots vosaltres sabreu.

La seva estratègia semblava intel·ligent: aprofitar la seva gran popularitat a Rússia per fer oposició activa a Putin i confiar en què aquest no s'atrevís a linxar-lo com ha fet amb altres líders opositors. De moment no ha aparegut amb un tret al cap, i a això si que confio que no hi arribaran, però el pas per la presó pel simple fet de convocar una manifestació ja no l'hi treu ningú.

No sé si Kasparov seria un bon president de Rússia. Els escaquistes coneixem les seves facetes obscures: cert egocentrisme, agressivitat i mala llet. Però difícilment algú sense aquestes característiques seria capaç de sobreviure al circ salvatge en què s'ha convertit el joc polític rus.

Aquí teniu una divertida mostra del seu caràcter guanyador, que vaig trobar al blog del Tomatillo. És un breu fragment de la segona partida de la final Anand-Kasparov del torneig Geneve-PCA Credit Suisse de 1996. Fins i tot el gran ogre de Bakú comet errors imperdonables, com podreu observar:

L'infern català

Avui s'ha acabat el Memorial Tal, un torneig creat recentment a Moscou que ja s'ha consolidat com un dels moments claus de l'any per avaluar l'estat de forma dels millors jugadors del món, com Wijk Aan Zee, Linares, Sofia o Dortmund. La participació era ben atractiva: 10 jugadors i tots ells de +2700.

Però tot i l'esperable igualtat d'un torneig d'aquestes característiques, el Memorial Tal ha tingut un únic protagonista: Vladimir Kramnik. El rus clarament estava considerat dels millors jugadors del món a principis del nou mil·leni, però una crisi de joc, segurament agreujada per un estat de salut delicat, el va allunyar d'una temporada de l'adjectiu de favorit en els tornejos. L'Olimpíada de Torí 2006 va marcar un punt d'inflexió, però al matx pel campionat del món Topalov-Kramnik de l'any passat a Elista encara el búlgar era considerat favorit en general.

La victòria de Kramnik i unes quantes actuacions destacables aquest any l'han acabat catapultant al capdavant, només en disputa amb Anand. Potser l'únic torneig una mica menys bo que ha realitzat Kramnik el 2007 ha sigut el Mundial de Mèxic, cosa que va facilitar la victòria de l'indi i el seu actual estatus de campió del Món. En aquest sentit, el matx Kramnik-Anand a l'horitzó del 2008 és el millor que podem esperar en aquests moments. No sé què us semblarà, però jo ara, entre la seva reconeguda força en matxs i el seu estat de forma, veig a en Kramnik de favorit.

Parlant del torneig en si, m'ha sorprès sobretot la seva espectacular performance amb blanques. Kramnik ha fet 4.5/5 amb aquest color, i utilitzant, un cop més, la Catalana com a arma principal. El rus sembla que ha arribat a un nivell de comprensió tan profund d'aquesta obertura que tot i la preparació massiva que deuen fer els seus rivals, aconsegueix treure petroli de posicions aparentment igualades i va asfixant-los fins a l'extenuació.

En Carlsen va ser l'únic que va sobreviure. Va quedar, crec, amb clar desavantatge en un moment donat però es va inventar un contrajoc molt curiós que va derivar en una sèrie de cops tàctics que van portar a un final de torres de taules. Els següents, Leko i Shirov, van patir l'”infern català” amb totes les seves conseqüències. A partir d'una posició aparentment igualada, “Volodia” va anar apretant i agafant la iniciativa, apretant poc a poc fins a deixar-los sense aire i guanyant-los al final amb sobrietat. Són dues partides molt recomanables per a qui vulgui disfrutar d'una demostració de tècnica clàssica pura.

Els següents, Alekseev i Mamedyarov, ja van sortir-se de la Catalana i van intentar complicar la partida amb altres obertures, però van acabar sortint escaldats igual (tot i que sospito que l'últim va tenir bones opcions de taules o fins i tot més durant bona part de la partida). I amb negres, un parell de Petrovs i un parell de defenses sòlides contra 1.d4 i a firmar 4 taules. Total, 6.5 de 9. Potser no és un estil espectacular, però sí tècnic, depurat i exquisit.
També s'ha de destacar el bon torneig d'en Shirov, un jugador que arrossega una crisi de resultats des de fa molt de temps i que aquí va quedar segon de la classificació final, això sí, amb 5 de 9 i a 1,5 punts d'en Kramnik.

Podeu veure les classificacions i descarregar les partides a RussiaChess. També hi trobareu tot un cobriment mediàtic per part de la revista francesa Europe Echecs, que ha desplaçat al GM francès Robert Fontaine a Moscou en qualitat de periodista i cada dia oferia un informe de la ronda, una entrevista a un jugador i algunes filmacions de moments interessants de les partides. Molt bona iniciativa d'EuropeEchecs, augmentant la dimensió mediàtica d'aquest nostre estimat esport/joc/art/ciència. I per entrevistes, us poso un link d'una divertida entrevista al Magnus Carlsen per un programa d'humor noruec. Segurament ja l'haureu vist si visiteu el blog del Michael, però si no aquí està: Rikets Røst.