L'univers se'ns escapa (1)

Finalment m'he decidit a fer una entrada que concordi amb el tema nominal d'aquest blog: física. Parlare d'un dels temes més interessants per a molts: la cosmologia, l'estudi de l'univers com a un tot. Quin és l'origen de l'univers? Com hem arribat al lloc on estem, i quin és el seu possible final, si és que n'ha de tenir? Vull fer un resum molt breu de les teories actuals de formació i evolució del cosmos i comentar els problemes científics i filosòfics més evidents que comporten.

Podríem dir que la cosmologia moderna neix amb la Relativitat General d'Einstein l'any 1915. Aquesta teoria confirmava la idea newtoniana que la única força que actua a grans escales cosmològiques és la gravetat, si bé la va descriure d'una forma molt diferent en termes de la curvatura de l'espai i el temps. Einstein aviat es va trobar amb un problema entre la seva teoria i una creença generalitzada en el seu temps: tothom creia en un univers estàtic i etern, però si la gravetat és l'única força que actua a grans distàncies, tota la matèria de l'univers s'atrauria mútuament i l'univers sencer s'hauria de comprimir. Per contrarrestar aquest efecte, Einstein va afegir un famós terme a la seves equacions de camp, anomenat constant cosmològica, que tenia els efectes antigravitatoris justos per contrarrestar la gravetat i possibilitar un univers estàtic estable.

Uns anys més tard, el 1922, el brillant matemàtic rus Alexander Friedman va oblidar-se dels prejudicis cosmològics de la seva època i va derivar unes solucions consistents de les equacions d'Einstein que predeien l'expansió de l'univers. Friedman va enviar el seu treball a una revista alemanya, i el mateix Einstein li va contestar contundentment dient-li que s'havia equivocat en els càlculs. Com tots els físics de la seva època, Friedman admirava profundament Einstein, i va repassar intensament el seu article buscant on s'havia equivocat, però al final es va haver de rendir a l'evidència: els càlculs eren correctes i Einstein s'havia precipitat en la seva valoració. Efectivament un temps més tard Einstein, probablement amb certa vergonya, va admetre el seu error i va acceptar que les solucions de Friedman eren impecables matemàticament, però malgrat tot va afegir al final que difícilment s'hi podia trobar un significat físic.

Mencionaré breument els tres models de Friedman. El físic rus donà 3 possibilitats diferents d'evolució de l'univers. El primer model diu que si la massa total és superior a un cert límit crític, els efectes gravitatoris n'acabaran frenant l'expansió i eventualment induïrien l'efecte contrari, és a dir, l'univers acabaria comprimint-se fins a un punt de densitat infinita (Big Crunch) després de la qual cosa la física ja no tindria resposta per al que podria passar. El segon model postula que si la massa és inferior a aquest mateix límit, la gravetat no tindria mai prou força per aturar l'expansió i, si bé aquesta s'aniria frenant, l'univers continuaria expandint-se indefinidament i la matèria s'aniria disseminant, també per sempre (Big Rip). El tercer model diu que si la massa de l'univers tingués justament el valor crític, l'expansió es frenaria a un ritme tal que per al temps tendint a infinit l'univers tendiria a ser estàtic.

La fi del conflicte arribà l'any 1929, quan l'astrònom americà Edwin Hubble, utilitzant telescopis i tècniques d'observació revolucionàries, va poder confirmar que les galàxies s'estan allunyant unes de les altres i que, per tant, l'univers s'està expandint, donant així validesa als models de Friedman. Una derrota moral d'Einstein que el portà a qualificar la constant cosmològica com “l'error més gran de la seva vida”.

La història continuarà en la propera entrada...

Periodisme escombraria

Ja alerto que aquest nou article infinitament llarg no anirà del "Diario de Patrícia" o del "Gran Hermano", tots dos programes molt entranyables que semblen especialment dissenyats per permetre que el Carles Capdevila no es quedi a l'atur, o ni tan sols d'aquella brunette mediàtica que dedica cada minut de ressò mediàtic a fer creure a la societat espanyola que els catalans som tots una mena de monstres boteruts que ens preparem per sacrificar tot castellanoparlant "a la guillotina eléctrica que Carod-Rovira instalará en la Plaza de San Jaime" (Jiménez Losantos dixit). De fet, per no anar, ni tan sols anirà d'aquests imperis mediàtics tan progres que es dediquen a despreciar tothom que va a una manifestació a favor de les infraestructures des d'"El País" (Grupo Prisa) o a proclamar a crits enmig d'un informatiu de "La Sexta" que el Plà Ibarretxe es il·legal i caldria destruir-ne totes les còpies existents, inclosa la que hi ha dins el pen drive de l'Ibarretxe. O de TV3, que segueix considerant que un senyor de Gijón que s'electrocuta amb una torradora és molt més rellevant per als catalans que el que passa a Vilassar de Dalt o a la Marina Baixa. No. A tots aquests ja els tocarà el rebre a causa de la seva línia editorial i la seva tendenciositat mal dissimulada, però de moment em centraré (si no em menjo tot l'espai fent introduccions) en un altre tipus de periodisme merdós: el periodisme invisible.

Em refereixo a tota aquesta subespècie de diaris gratuïts que han anat sorgint com a bolets en els darrers anys i que, em sembla que totes les persones que utilitzem el transport públic habitualment estarem d'acord, llegeix molta gent (home, és que és gratuït). És un tipus de diari que és a l'abast de tothom, especialment d'aquells que mai llegirien un diari si no creixessin com bolets per tots els racons del metro. És fàcil adonar-se del gran poder ocult que tenen aquests mitjans: tenen la capacitat d'influir sobre milions de persones que en cap cas arribaran a sospitar mai que estan essent influides. Dit d'una altra manera: si escrius a "El País" et llegiran els progres, si ho fas a "El Mundo" els fatxes, si ho fas a "La Vanguardia" els moderats, si ho fas a l'"Avui" els independentistes i si ho fas al "Regió7" els manresans, però si escrius al "Metro" et llegiran tots aquests sumats als que no llegeixen mai el diari. Són diaris que en definitiva pretenen ser "la veu del carrer", i és precisament això el que els fa perillosíssims. Són diaris sense línia editorial aparent, en principi desprovistos de tota inclinació política o social, de manera que tothom s'hi pugui sentir identificat. Però, com és habitual, això no és altra cosa que un gran engany. El codi deontològic del periodisme ens diu que el periodista ha de ser "objectiu" però en canvi no obviar "el punt de vista", inevitable en tota persona vivent que respira, mira i expressa alguna cosa. Quan hom tria una notícia enlloc d'una altra, escriu una paraula com a sinònim d'una altra de similar o senzillament distribueix els textos i fotografies dins la pàgina d'una manera i no d'una altra, ja està aplicant el seu punt de vista particular. Per no parlar ja de contractar uns columnistes d'opinió i no uns altres. És per això que acaba essent molt més clar que un diari estableixi una línia editorial ben clara, sempre que això no acabi afectant la objectivitat de la informació contrastable (cosa que lamentablement sempre acaba passant). Però aquests diaris gratuïts fan trampa. Marquen una línia absolutament definida, bàsicament tots la mateixa, però fan mans i mànigues per amagar-ho.

No us n'heu adonat? Molt bé, doncs obriu qualsevol d'aquests diaris qualsevol dia de l'any. Hi veureu el següent: notícies breus que amb prou feines van més enllà els titulars, opinions de la gent "del carrer" i dels internautes que escriuen a la web, una plana de cartes al director i unes quantes columnes d'opinió no gaire extenses. Analitzem el primer element de la llista: notícies breus. Aquí no hi ha gaire a dir, òbviament la manca d'espai fa que la tria de noticies sigui encara molt més subjectiva (per no parlar de la tria de l'idioma, ja que barregen català i castellà amb algún tipus de criteri ocult que no he aconseguit entendre), però si ho acceptem com a conseqüència inevitable del format no hi ha gaire més a dir. Passem doncs a tot el que és la "opinió del ciutadà". Molt de compte aquí. Què vol dir la opinió de ciutadà? Si el diari, ja sigui a peu de carrer o per Internet, formula una pregunta i la responen com a mínim, posem, dues-centes persones, com és que només veiem tres o quatre cites repartides per la pàgina? Qui les tria aquestes cites? Amb quin criteri? Sense anar més lluny, al diari ADN sovint podem veure com just al costat de la columna d'una notícia hi apareix citada la opinió d'UN lector sota el títol de "Xpresate". Com que Xpresate? Però si és ell que s'Xpressa! Però no el lector que diu la seva opinió no, sinó el redactor del diari que posa allà al costat de la notícia la SEVA opinió sota el paraigües de que "la ha dita un lector". Què vol dir que la ha dita un lector? Els lectors diem milers de coses, si posen UNA opinió serà que és també la seva. O no? El mateix passa amb les cartes al director, de les que se'n trien quatre diàries d'entre centenars que se n'envien. Amb quin criteri? Doncs com passa amb els diaris de pagament, el dels qui remenen les cireres a la direcció. El que passa és que aquí sembla que aquest criteri no existeixi. Però hi és. Un exercici molt curiós que podem fer tots des de la comoditat d'estar drets al tren amb l'alè d'un macarra al clatell, és fer un seguiment de certes cartes al director que van fent el recorregut a través dels diaris gratuïts. Són cartes que apareixen el dilluns al "20 Minutos" i el dimecres ja les podem trobar al "Metro" per acabar a l'ADN el divendres. I no passa una vegada ni dues ni tres, sinó desenes i desenes de vegades. Per no tenir línia editorial no està malament, eh? Per no parlar ja de les columnes d'opinió. Són sempre escrits sense contingut aparent, normalment centrats al voltant de les vivències personals que no interessen a ningú d'uns periodistes que no coneix ningú (i si hi ha sexe no explícit pel mig encara millor, que sempre agrada més) , o sinó en el concepte de "tots els polítics són iguals" o "hem de ser solidaris amb els nostres veïns".

I aquí anem. Quina és doncs aquesta línia que marca la premsa gratuïta? "Ah!", que diria el meu gran ídol Ferran Monegal. És precisament aquesta: la de la banalitat. La de "todos los políticos són iguales" o "una sonrisa cada mañana puede significar un mundo para una persona". A veure, senyors. Esclarim això un moment. "Todos los políticos són iguales" ÉS un discurs polític. Un discurs polític que defuig de l'anàlisi justificat per instal·lar-se en un tòpic que més o menys a tots ens cau en gràcia. Però mai proposa alternatives. Mai fa un anàlisi en profunditat. Mai s'implica en res. Mai, en definitiva, fa pensar. I si no fa pensar vol dir que no fa actuar ni fa canviar les coses. A base d'articles com "todos los políticos són iguales" o "por qué todos los hombres que conozco cantan en la ducha?" o "hemos de pensar en los que tienen menos suerte que nosotros" es vol imposar la cultura del seure a la butaca de casa mentre ens prenem una Coca-Cola i ens apiadem dels pobres negrets de l'Àfrica que surten a la tele. La cultura de no tenir ideologia política ni social, perquè total tots els polítics són iguals i la política és una merda. Per tant, no cal saber-ne res ni tenir-ne una opinió formada. No cal reflexionar sobre res, ni política, ni llengua, ni cultura, ni moviments socials, perquè en definitiva tot això no són coses "que preocupin al ciutadà". Ja se n'encarreguen prou ells de que no el preocupin. No hi ha creador d'opinió més perillós que aquell que vol precisament eliminar la opinió en la gent. Potser no són defensors de cap partit polític en concret, però s'erigeixen amb una bandera molt més perillosa: la de l'Status Quo. Status Quo que, sempre ha estat així, es manté gràcies a convertir-nos a tots plegats en imbècils.

Rememorant els herois de la infància

Vaig a posar alguna cosa nova que fa dies que aquesta pàgina es veu igual. Ara li tocava al Jon d'escriure però deu estar preparant una nova tesi brillant així que posaré alguna cosa per distreure'ns mentrestant.

Allò de la boira a Navalmoral sembla que efectivament em va anar bé, vaig estar prou inspirat (o els meus rivals prou desafortunats, segons com es miri) per tenir serioses opcions de guanyar un open internacional per primer cop a la meva vida, però al final la pressió va poder amb mi i quan només havia de fer taules la última partida amb blanques vaig acabar perdent-la i quedant quart. No em queixaré de totes maneres!

He estat bona part de la tarda i del vespre estudiant termodinàmica per un parcial de demà però els problemes són recargolats i numèricament intractables i ja estic una mica marejat de tantes derivades parcials, així que aquí va la distracció que anunciava:

Sempre he somiat ser un dels protagonistes d'aquest vídeo! Tota la màgia de la millor sèrie de dibuixos animats de la història en el món real! Algú s'apunta a una batalla? ;)

Perdut en la boira

Escric des de l'únic cyber que funciona a tot el poble de Navalmoral de la Mata, una encantadora vila extremenya de la província de Cáceres. La boira i el fred t'entren per tots els racons quan camines pels carrers foscos del poble, tot un avís del què ens trobarem a Dublín els 10 físics que anirem a passar allà 5 dies post-exàmens. Estic instal·lat en un edifici que és alhora hotel (d'una estrella), restaurant i gasolinera. I la sala de joc és una petita sala d'actes propera a l'hotel.

Durant el viatge (en avió i autocar) he pogut contemplar la faraònica terminal T4 de l'aeroport de Madrid per primer cop. Després de seguir tot un circuit laberíntic des de l'avió fins a la planta baixa de l'edifici i buscant el lloc on havia de recollir la maleta, m'adono (ens adonem, he vingut amb el Robert Alomà) que estem a la T4-Satélite i que per anar a la T4 en si cal agafar una espècie de metro propi de l'aeroport que ens ha portat durant 5 minuts per un túnel fins a arribar a l'edifici principal de la nova terminal. Tal espectacle de grandiositat només l'havia pogut veure a Atlanta.

Serà un torneig interessant, hi ha un bon nombre de GMs (atrets pel sucós premi de 3500 euros pel primer), serà una mica dur perquè hi ha partida matí i tarda tots els dies fins a diumenge (excepte avui, que començava per la tarda). Podeu seguir els resultats aquí. A la 1a ronda d'aquesta tarda m'ha tocat un tal Jesús Montero, que per un moment he pensat que podia ser el meu amic Montero amb el qual em vaig postejar sobre les "delícies" del Solitario i Baños de Montemayor, però finalment resulta que no era ell. De totes maneres no ha vingut. M'he estalviat haver de jugar després del viatge, però això també vol dir que, un cop més, em quedaré sense el títol de Mestre Internacional...

Ara em tornaré a endinsar en la boira per tornar a l'hotel i sopar. Aquest paisatge em recorda a l'escenari que descriu l'autor d'un llibre que estic llegint. Joâo Magueijo, un físic cosmòleg portuguès, explica que en un matí gris, emboirat i fred estava caminant pels jardins de Cambridge, quan de sobte se li va acudir una teoria alternativa a la de la inflació per explicar el problema de l'horitzó en la teoria del Big Bang, amb la qual ha aconseguit una posició respectable en la comunitat científica. Espero obtenir de l'atmosfera de Navalmoral una inspiració semblant per fer bon paper al torneig... i si se m'acudeix una teoria revolucionària per resoldre la gravetat quàntica tampoc em queixaré ;)

L'Enemic

Aquest dissabte passat, una sèrie de persones (per no entrar en balls de xifres, passarem a denominar la quantitat d'assistents com "un ou de gent") van manifestar-se al centre de Barcelona per protestar contra un Estat i una Minstra que consideren que el fet que els nostres trens caiguin a trossos és una cosa de que fer gala. Allà entremig de la gentada, em vaig adonar que realment, arriba un punt en què la indignació provoca aquest tipus de reaccions en els ciutadans. Frustració, impotència i mala folla en general. Però hi ha una cosa que tot aquest desgavell de les infraestructures no hauria de provocar: sorpresa. Si algú se sorprèn pel fet que tot el que gestiona l'Estat a Catalunya ha rebut menys inversions que la indústria de fabricar prismàtics per cecs, vol dir que pateix o bé d'una gran ingenuïtat o d'una alta incapacitat d'anàlisi de la realitat.

I és que la realitat és una i és innegable: Espanya és enemiga de Catalunya. Malgrat el gran esforç de l'entorn socialista (tan plural ell) en ocultar aquesta veritat i fer-nos semblar a tots part d'una mateixa i fantàstica nació (l'espanyola, òbviament), els fets parlen per si sols. No hi ha amistat, no hi ha comprensió, no hi ha col·laboració entre Espanya i Catalunya. L'únic que hi ha és un acomplexament generalitzat per part de Catalunya i una mala llet mal dissimulada per part d'Espanya. I alerta, que no em refereixo pas a persones concretes aquí, sinó a societats tractades com a col·lectiu, que tenen per tant respostes col·lectives, atiades sempre per poderosos i mediàtics. I és que si hi ha una cosa que el col·lectiu espanyol té ben clara és aquesta: Catalunya no és Espanya. Que Catalunya forma part del conjunt espanyol només s'ho creuen alguns catalans que s'entesten a voler veure un estat plurinacional que ni pot ni vol existir.

Voleu exemples d'això que dic? Sense anar més lluny, l'altre dia llegia al diari que l'Alfonso Pérez-Rubalcaba, actual Ministre de l'Interior, es presentarà a les eleccions generals per Cádiz (no traduiré aquest nom al català per no atemptar al bon gust). Us podríeu preguntar: i què hi fot en Rubalcaba a Cádiz? Però si l'home és de Cantàbria! Però si hi doneu voltes uns segons més veureu que aquesta és una pregunta absurda. Perquè? Perquè tant hi fa. Són unes eleccions espanyoles, Cádiz i Santander són les dues ciutats espanyoles, i en Rubalcaba és un polític espanyol. Realment és irrelevant que es presenti per una o altra ciutat. Però, que us imagineu un català com a cap de llista per Cádiz? I per Santander? Oi que no? I no només pel rebuig que generaria entre gran part de la població de la localitat en qüestió, és que senzillament no té cap sentit. El nostre sentit comú pura i simplement no comprendria que la Montserrat Tura (consellera socialista) fos cap de llista per Badajoz. Ningú veuria què coi hi pinta allà.

Passa el mateix cada vegada que una empresa instal·la la seva seu a Catalunya. A Esperanza Aguirre ja se li va escapar que era una llàstima que una empresa "se traslade fuera del territorio nacional". De la mateixa manera, que la catalana Gas Natural (empresa de caire gens independentista, si se'm permet de dir-ho) adquirís l'accionat majoritari de l'espanyola ENDESA, era una cosa a evitar fos com fos. O que boicotejar el cava és una manera d'atacar Catalunya (adonem-nos que els qui promouen aquestes campanyes no es refereixen pas als "independentistes catalans", sinó a "Catalunya") i per confrontar el Barça (club sempre acusat de nacionalisme) a camp contrari cal treure la bandera espanyola (o almenys jo mai he vist la bandera madrilenya o l'andalusa en mans d'un seguidor espanyol). Canviant de registre, quan la literatura espanyola és convidada a un esdeveniment internacional, allà no hi figuren pas llibres en català o en euskera i ningú alça pas el crit al cel. I perquè? Doncs bàsicament perquè no hi haurien de ser. Perquè la literatura catalana no és espanyola. Cap erudit que fes un llibre de text sobre literatura espanyola hi inclouria el Tirant lo Blanc. No té cap sentit. Com no té cap sentit afirmar que la literatura de Juan Marsé és literatura catalana. Au va, no fotem. Si Últimas tardes con Teresa és literatura catalana, llavors no pot ser literatura espanyola, oi? Quan el pobre Marsé se n'assabenti s'hi queda.

A on vaig a parar amb tot això? Molt senzill. Ens hem de queixar perquè el Govern Espanyol no inverteix a Catalunya? Òbviament sí, perquè és la seva responsabilitat com a entitat que ens administra. Però, ens ha de sorprendre? Òbviament no. Catalunya, com saben molt bé tots els qui mouen i han mogut els fils a l'Estat Espanyol, no és només un altre país. És un país enemic. I qui inverteix en un país enemic? Oi que s'ha de ser molt burro per fer-ho? Als enemics se'ls dóna el just per tal que no es revoltin. I ni una engruna més (ja ho diu el refrany: "al enemigo ni agua"). El dia que els catalans ens adonem d'una vegada per totes que el país que ens ha conquerit no té ni tindrà mai ganes d'acceptar-nos, potser no ens caldrà fer tantes manifestacions i en tindrem prou amb una de sola. I, si l'autèntica democràcia entra finalment en acció, Catalunya podrà deslliurar-se d'una Espanya que mai l'ha acceptada. Potser llavors ens podrem desfer d'una vegada per totes de tant de ressentiment i tantes estupideses, i sorgirà entre els dos pobles una autèntica amistat.

La dictastroika

Monopolització del poder polític per part d'un partit, empresonament dels líders de l'oposició, assassinats d'opositors sense culpable, guerres per la “integritat nacional”, agressivitat en política exterior... Ja fa temps que el govern rus mostra uns alarmants tics autoritaris, propis d'una dictadura, i sembla que amb el pas del temps cada vegada va a pitjor.

En una democràcia normal cabria esperar que un govern d'aquest tipus caigués derrotat a les eleccions. Per exemple, Polònia va tancar el mes passat un període fosc de la seva història actual, el del govern dels ultraconservadors germans Kaczyinski, amb unes eleccions prou democràtiques com perquè l'oposició desbanqués el govern.

Però a Rússia, diumenge que ve hi ha eleccions legislatives, i no només no s'espera cap daltabaix partit del govern, sinó que segons les enquestes podria ser que Rússia Unida, el partit oficialista, fos l'únic partit amb representació a la Duma, el parlament rus. Suport incondicional i absolutament majoritari del poble rus a Rússia Unida i a Vladimir Putin? És difícil de creure. Més aviat sembla que els constants atacs del govern a l'oposició des de tots els fronts l'han deixat sense marge de maniobra, i als seus potencials electors sense cap confiança en el sistema polític.

L'empresonament de Gary Kasparov, el nostre estimat excampió del món d'escacs i ara candidat presidencial per l'Altra Rússia, és només una gota mes en un vas que ja fa temps que vessa. I ni tan sols es tracta del primer cop que en Kaspy té problemes de caire polìtic, com tots vosaltres sabreu.

La seva estratègia semblava intel·ligent: aprofitar la seva gran popularitat a Rússia per fer oposició activa a Putin i confiar en què aquest no s'atrevís a linxar-lo com ha fet amb altres líders opositors. De moment no ha aparegut amb un tret al cap, i a això si que confio que no hi arribaran, però el pas per la presó pel simple fet de convocar una manifestació ja no l'hi treu ningú.

No sé si Kasparov seria un bon president de Rússia. Els escaquistes coneixem les seves facetes obscures: cert egocentrisme, agressivitat i mala llet. Però difícilment algú sense aquestes característiques seria capaç de sobreviure al circ salvatge en què s'ha convertit el joc polític rus.

Aquí teniu una divertida mostra del seu caràcter guanyador, que vaig trobar al blog del Tomatillo. És un breu fragment de la segona partida de la final Anand-Kasparov del torneig Geneve-PCA Credit Suisse de 1996. Fins i tot el gran ogre de Bakú comet errors imperdonables, com podreu observar:

La generositat divina

Aquest passat dissabte, un il·lustre conferenciant va aterrar a Barcelona provinent dels Estats Units. No em refereixo pas a José Mª Aznar sinó a alguna cosa encara pitjor, si és que això és possible. Aquest ens no és altre que David Duke, heroic dirigent del famós Klu Klux Klan, que suposo que és conegut per tothom. El que potser no és tan conegut és que a la nostra apreciada Barcelona hi tenim una llibreria nazi anomenada Europa, que es dedica a difondre les idees de tan elevats personatges. Doncs bé, els propietaris de la llibreria van considerar oportú que el Sr. Duke fes una conferència al seu establiment per presentar el seu nou llibre 'Supremacisme jueu'. La primera pregunta que se m'acut és la següent: què coi té a dir aquest senyor?. Cal matar tots els negres, jueus, moros, asiàtics, australians, inuits, boiximans i telefonistes. D'acord, ja ho entès. I ara què més té a dir? Res més? Doncs apa, lliurem-lo a la Pilar Rahola i que se'l cruspeixi per sopar.

La segona qüestió que ve al cap és precisament la que ha sortit als mitjans de comunicació i la que comentava el Dani ja fa un parell de dies: s'han de permetre aquest tipus de discursos en una democràcia? Personalment sóc de la opinió que sí, que davant el perill d'haver de traçar una línia massa arbitrària de què es pot dir i què no, és molt més fàcil deixar que tothom digui el que vulgui i condemnar només aquelles accions que ens causin mal als altres. És la pressió social la que ha de fer que certs discursos siguin rebutjats. Però és clar, a la nostra societat li va la hipocresia, i la llei va canviant segons convé als quatre de torn. Debatent-se entre el que queda bé públicament (prohibir-ho) i el que dicta el principi de la llibertat d'expressió, finalment l'ordre judicial ha marcat el precedent mitjançant una gran decisió: el tal Duke té permís per fotre el seu rotllo, però ara bé, qualsevol incitació xenòfoba i/o violenta faria aturar la conferència. Per fer complir això, la llibreria havia d'estar plena a vessar de Mossos d'Esquadra i franctiradors vigilant cada finestra. Però a veure, què es pensen que ve a explicar aqui el líder del Klu Klux Klan? La manera com cuinen al bacon a Louisiana? Al final el bon home es va abstenir de venir quan es va assabentar que, a més, tots els presents serien identificats. Òbviament no hi hauria anat ningú. Llàstima, la visió d'en Duke intentant resumir el seu llibre sense mencionar els jueus ni els negres hagués estat digne de veure.

Parlant de jueus, no sé perquè en Duke els té tanta mania. Amb alguns d'ells haurien de ser ben bé ànimes bessones. Només calia sentir l'altre dia al 3/24 un dels colons israelians que vivia a una de les zones ocupades de Palestina. "Aqui s'hi està bé" deia "l'únic problema són els musulmans". Si, ja passa això quan ocupes el país d'un altre (o esclavitzes la gent i la portes al teu, que si fa no fa és el mateix). Aparentment, l'home (tot encorbatat i ben posat, no com aquests moros que són tots uns bruts) trobava que era injust que els palestins visquessin a Palestina perquè "això debilita Israel" i "no cal oblidar que Déu ens ha donat aquesta Terra Santa". Ja té raó, ja. No, si en el fons aquest és el problema: Déu i la seva generositat. Qui li manava donar tanta cosa a aquest senyor? I no en té prou amb anar escollint pobles per donar-los Terres Santes que a sobre els ha de donar a tots LA MATEIXA?. També és mala llet, això. Mira que n'és de gran el món, i Déu havia de regalar a tothom precisament aquelles hectàrees de terreny amb unes vistes més aviat lletges. I ja posats, qui li manava fer gent de tots colors? Que no veu que amb un sol color tot és més fàcil? Això a la COPE ja fa temps que ho tenen vist. En resum: que Déu ens complica la vida a tots i a més a propòsit. Si parés d'escollir i regalar tots seriem més feliços i no ens hauríem fotre garrotades els uns als altres pel simple fet de parlar. Bé, excepte a l'Ibarretxe. Aquest sí, que es pudreixi a la presó.