Periodisme escombraria

Ja alerto que aquest nou article infinitament llarg no anirà del "Diario de Patrícia" o del "Gran Hermano", tots dos programes molt entranyables que semblen especialment dissenyats per permetre que el Carles Capdevila no es quedi a l'atur, o ni tan sols d'aquella brunette mediàtica que dedica cada minut de ressò mediàtic a fer creure a la societat espanyola que els catalans som tots una mena de monstres boteruts que ens preparem per sacrificar tot castellanoparlant "a la guillotina eléctrica que Carod-Rovira instalará en la Plaza de San Jaime" (Jiménez Losantos dixit). De fet, per no anar, ni tan sols anirà d'aquests imperis mediàtics tan progres que es dediquen a despreciar tothom que va a una manifestació a favor de les infraestructures des d'"El País" (Grupo Prisa) o a proclamar a crits enmig d'un informatiu de "La Sexta" que el Plà Ibarretxe es il·legal i caldria destruir-ne totes les còpies existents, inclosa la que hi ha dins el pen drive de l'Ibarretxe. O de TV3, que segueix considerant que un senyor de Gijón que s'electrocuta amb una torradora és molt més rellevant per als catalans que el que passa a Vilassar de Dalt o a la Marina Baixa. No. A tots aquests ja els tocarà el rebre a causa de la seva línia editorial i la seva tendenciositat mal dissimulada, però de moment em centraré (si no em menjo tot l'espai fent introduccions) en un altre tipus de periodisme merdós: el periodisme invisible.

Em refereixo a tota aquesta subespècie de diaris gratuïts que han anat sorgint com a bolets en els darrers anys i que, em sembla que totes les persones que utilitzem el transport públic habitualment estarem d'acord, llegeix molta gent (home, és que és gratuït). És un tipus de diari que és a l'abast de tothom, especialment d'aquells que mai llegirien un diari si no creixessin com bolets per tots els racons del metro. És fàcil adonar-se del gran poder ocult que tenen aquests mitjans: tenen la capacitat d'influir sobre milions de persones que en cap cas arribaran a sospitar mai que estan essent influides. Dit d'una altra manera: si escrius a "El País" et llegiran els progres, si ho fas a "El Mundo" els fatxes, si ho fas a "La Vanguardia" els moderats, si ho fas a l'"Avui" els independentistes i si ho fas al "Regió7" els manresans, però si escrius al "Metro" et llegiran tots aquests sumats als que no llegeixen mai el diari. Són diaris que en definitiva pretenen ser "la veu del carrer", i és precisament això el que els fa perillosíssims. Són diaris sense línia editorial aparent, en principi desprovistos de tota inclinació política o social, de manera que tothom s'hi pugui sentir identificat. Però, com és habitual, això no és altra cosa que un gran engany. El codi deontològic del periodisme ens diu que el periodista ha de ser "objectiu" però en canvi no obviar "el punt de vista", inevitable en tota persona vivent que respira, mira i expressa alguna cosa. Quan hom tria una notícia enlloc d'una altra, escriu una paraula com a sinònim d'una altra de similar o senzillament distribueix els textos i fotografies dins la pàgina d'una manera i no d'una altra, ja està aplicant el seu punt de vista particular. Per no parlar ja de contractar uns columnistes d'opinió i no uns altres. És per això que acaba essent molt més clar que un diari estableixi una línia editorial ben clara, sempre que això no acabi afectant la objectivitat de la informació contrastable (cosa que lamentablement sempre acaba passant). Però aquests diaris gratuïts fan trampa. Marquen una línia absolutament definida, bàsicament tots la mateixa, però fan mans i mànigues per amagar-ho.

No us n'heu adonat? Molt bé, doncs obriu qualsevol d'aquests diaris qualsevol dia de l'any. Hi veureu el següent: notícies breus que amb prou feines van més enllà els titulars, opinions de la gent "del carrer" i dels internautes que escriuen a la web, una plana de cartes al director i unes quantes columnes d'opinió no gaire extenses. Analitzem el primer element de la llista: notícies breus. Aquí no hi ha gaire a dir, òbviament la manca d'espai fa que la tria de noticies sigui encara molt més subjectiva (per no parlar de la tria de l'idioma, ja que barregen català i castellà amb algún tipus de criteri ocult que no he aconseguit entendre), però si ho acceptem com a conseqüència inevitable del format no hi ha gaire més a dir. Passem doncs a tot el que és la "opinió del ciutadà". Molt de compte aquí. Què vol dir la opinió de ciutadà? Si el diari, ja sigui a peu de carrer o per Internet, formula una pregunta i la responen com a mínim, posem, dues-centes persones, com és que només veiem tres o quatre cites repartides per la pàgina? Qui les tria aquestes cites? Amb quin criteri? Sense anar més lluny, al diari ADN sovint podem veure com just al costat de la columna d'una notícia hi apareix citada la opinió d'UN lector sota el títol de "Xpresate". Com que Xpresate? Però si és ell que s'Xpressa! Però no el lector que diu la seva opinió no, sinó el redactor del diari que posa allà al costat de la notícia la SEVA opinió sota el paraigües de que "la ha dita un lector". Què vol dir que la ha dita un lector? Els lectors diem milers de coses, si posen UNA opinió serà que és també la seva. O no? El mateix passa amb les cartes al director, de les que se'n trien quatre diàries d'entre centenars que se n'envien. Amb quin criteri? Doncs com passa amb els diaris de pagament, el dels qui remenen les cireres a la direcció. El que passa és que aquí sembla que aquest criteri no existeixi. Però hi és. Un exercici molt curiós que podem fer tots des de la comoditat d'estar drets al tren amb l'alè d'un macarra al clatell, és fer un seguiment de certes cartes al director que van fent el recorregut a través dels diaris gratuïts. Són cartes que apareixen el dilluns al "20 Minutos" i el dimecres ja les podem trobar al "Metro" per acabar a l'ADN el divendres. I no passa una vegada ni dues ni tres, sinó desenes i desenes de vegades. Per no tenir línia editorial no està malament, eh? Per no parlar ja de les columnes d'opinió. Són sempre escrits sense contingut aparent, normalment centrats al voltant de les vivències personals que no interessen a ningú d'uns periodistes que no coneix ningú (i si hi ha sexe no explícit pel mig encara millor, que sempre agrada més) , o sinó en el concepte de "tots els polítics són iguals" o "hem de ser solidaris amb els nostres veïns".

I aquí anem. Quina és doncs aquesta línia que marca la premsa gratuïta? "Ah!", que diria el meu gran ídol Ferran Monegal. És precisament aquesta: la de la banalitat. La de "todos los políticos són iguales" o "una sonrisa cada mañana puede significar un mundo para una persona". A veure, senyors. Esclarim això un moment. "Todos los políticos són iguales" ÉS un discurs polític. Un discurs polític que defuig de l'anàlisi justificat per instal·lar-se en un tòpic que més o menys a tots ens cau en gràcia. Però mai proposa alternatives. Mai fa un anàlisi en profunditat. Mai s'implica en res. Mai, en definitiva, fa pensar. I si no fa pensar vol dir que no fa actuar ni fa canviar les coses. A base d'articles com "todos los políticos són iguales" o "por qué todos los hombres que conozco cantan en la ducha?" o "hemos de pensar en los que tienen menos suerte que nosotros" es vol imposar la cultura del seure a la butaca de casa mentre ens prenem una Coca-Cola i ens apiadem dels pobres negrets de l'Àfrica que surten a la tele. La cultura de no tenir ideologia política ni social, perquè total tots els polítics són iguals i la política és una merda. Per tant, no cal saber-ne res ni tenir-ne una opinió formada. No cal reflexionar sobre res, ni política, ni llengua, ni cultura, ni moviments socials, perquè en definitiva tot això no són coses "que preocupin al ciutadà". Ja se n'encarreguen prou ells de que no el preocupin. No hi ha creador d'opinió més perillós que aquell que vol precisament eliminar la opinió en la gent. Potser no són defensors de cap partit polític en concret, però s'erigeixen amb una bandera molt més perillosa: la de l'Status Quo. Status Quo que, sempre ha estat així, es manté gràcies a convertir-nos a tots plegats en imbècils.