L'Enemic

Aquest dissabte passat, una sèrie de persones (per no entrar en balls de xifres, passarem a denominar la quantitat d'assistents com "un ou de gent") van manifestar-se al centre de Barcelona per protestar contra un Estat i una Minstra que consideren que el fet que els nostres trens caiguin a trossos és una cosa de que fer gala. Allà entremig de la gentada, em vaig adonar que realment, arriba un punt en què la indignació provoca aquest tipus de reaccions en els ciutadans. Frustració, impotència i mala folla en general. Però hi ha una cosa que tot aquest desgavell de les infraestructures no hauria de provocar: sorpresa. Si algú se sorprèn pel fet que tot el que gestiona l'Estat a Catalunya ha rebut menys inversions que la indústria de fabricar prismàtics per cecs, vol dir que pateix o bé d'una gran ingenuïtat o d'una alta incapacitat d'anàlisi de la realitat.

I és que la realitat és una i és innegable: Espanya és enemiga de Catalunya. Malgrat el gran esforç de l'entorn socialista (tan plural ell) en ocultar aquesta veritat i fer-nos semblar a tots part d'una mateixa i fantàstica nació (l'espanyola, òbviament), els fets parlen per si sols. No hi ha amistat, no hi ha comprensió, no hi ha col·laboració entre Espanya i Catalunya. L'únic que hi ha és un acomplexament generalitzat per part de Catalunya i una mala llet mal dissimulada per part d'Espanya. I alerta, que no em refereixo pas a persones concretes aquí, sinó a societats tractades com a col·lectiu, que tenen per tant respostes col·lectives, atiades sempre per poderosos i mediàtics. I és que si hi ha una cosa que el col·lectiu espanyol té ben clara és aquesta: Catalunya no és Espanya. Que Catalunya forma part del conjunt espanyol només s'ho creuen alguns catalans que s'entesten a voler veure un estat plurinacional que ni pot ni vol existir.

Voleu exemples d'això que dic? Sense anar més lluny, l'altre dia llegia al diari que l'Alfonso Pérez-Rubalcaba, actual Ministre de l'Interior, es presentarà a les eleccions generals per Cádiz (no traduiré aquest nom al català per no atemptar al bon gust). Us podríeu preguntar: i què hi fot en Rubalcaba a Cádiz? Però si l'home és de Cantàbria! Però si hi doneu voltes uns segons més veureu que aquesta és una pregunta absurda. Perquè? Perquè tant hi fa. Són unes eleccions espanyoles, Cádiz i Santander són les dues ciutats espanyoles, i en Rubalcaba és un polític espanyol. Realment és irrelevant que es presenti per una o altra ciutat. Però, que us imagineu un català com a cap de llista per Cádiz? I per Santander? Oi que no? I no només pel rebuig que generaria entre gran part de la població de la localitat en qüestió, és que senzillament no té cap sentit. El nostre sentit comú pura i simplement no comprendria que la Montserrat Tura (consellera socialista) fos cap de llista per Badajoz. Ningú veuria què coi hi pinta allà.

Passa el mateix cada vegada que una empresa instal·la la seva seu a Catalunya. A Esperanza Aguirre ja se li va escapar que era una llàstima que una empresa "se traslade fuera del territorio nacional". De la mateixa manera, que la catalana Gas Natural (empresa de caire gens independentista, si se'm permet de dir-ho) adquirís l'accionat majoritari de l'espanyola ENDESA, era una cosa a evitar fos com fos. O que boicotejar el cava és una manera d'atacar Catalunya (adonem-nos que els qui promouen aquestes campanyes no es refereixen pas als "independentistes catalans", sinó a "Catalunya") i per confrontar el Barça (club sempre acusat de nacionalisme) a camp contrari cal treure la bandera espanyola (o almenys jo mai he vist la bandera madrilenya o l'andalusa en mans d'un seguidor espanyol). Canviant de registre, quan la literatura espanyola és convidada a un esdeveniment internacional, allà no hi figuren pas llibres en català o en euskera i ningú alça pas el crit al cel. I perquè? Doncs bàsicament perquè no hi haurien de ser. Perquè la literatura catalana no és espanyola. Cap erudit que fes un llibre de text sobre literatura espanyola hi inclouria el Tirant lo Blanc. No té cap sentit. Com no té cap sentit afirmar que la literatura de Juan Marsé és literatura catalana. Au va, no fotem. Si Últimas tardes con Teresa és literatura catalana, llavors no pot ser literatura espanyola, oi? Quan el pobre Marsé se n'assabenti s'hi queda.

A on vaig a parar amb tot això? Molt senzill. Ens hem de queixar perquè el Govern Espanyol no inverteix a Catalunya? Òbviament sí, perquè és la seva responsabilitat com a entitat que ens administra. Però, ens ha de sorprendre? Òbviament no. Catalunya, com saben molt bé tots els qui mouen i han mogut els fils a l'Estat Espanyol, no és només un altre país. És un país enemic. I qui inverteix en un país enemic? Oi que s'ha de ser molt burro per fer-ho? Als enemics se'ls dóna el just per tal que no es revoltin. I ni una engruna més (ja ho diu el refrany: "al enemigo ni agua"). El dia que els catalans ens adonem d'una vegada per totes que el país que ens ha conquerit no té ni tindrà mai ganes d'acceptar-nos, potser no ens caldrà fer tantes manifestacions i en tindrem prou amb una de sola. I, si l'autèntica democràcia entra finalment en acció, Catalunya podrà deslliurar-se d'una Espanya que mai l'ha acceptada. Potser llavors ens podrem desfer d'una vegada per totes de tant de ressentiment i tantes estupideses, i sorgirà entre els dos pobles una autèntica amistat.