Més d'un any després de l'última vegada, torno a escriure una entrada al blog. De fet, ni tan sols és el mateix blog. La meva intenció inicial no era crear-ne un de nou, però per algun motiu el blogspot no em deixa accedir a l'antic i he hagut de crear-ne un altre, amb nou títol, nova adreça i nova plantilla. Potser millor així.
Ja feia dies que anava acumulant coses interessants sobre les que volia escriure, i avui finalment m'he trobat amb les ganes de fer-ho. Ara mateix estic amb il·lusió per escriure, això sí, no prometo res sobre quant em durarà.
Respecte l'altre blog, he decidit fer les entrades més curtes i, a pesar que vull que el blog tracti diversos temes, els tractaré generalment en entrades diferents. És més fàcil per mi i també menys pesat de llegir per potencials lectors xD.
Sobre què anirà la meva primera entrada? Tot i les nombroses coses que vull explicar sobre escacs i física, les deixaré per més endavant. Al principi havia decidit parlar de política, però finalment parlaré de llengua, encara que això en el nostre país sempre equival a parlar de política. Reproduiré bona part de les idees que van sortir en un viatge a Girona de fa un parell de setmanes amb un bon amic físic i escaquista.
La primera pregunta és: val la pena parlar de la situació de la llengua catalana i de l'espanyola a Catalunya? Molta gent i un cert sentit comú interior meu em diuen que la llengua és un vehicle de comunicació que no té res a veure amb la política i que, mentre ens entenem, tan se val en la llengua que parlem.
Però analitzem els fets, que no fa mal a ningú. A Catalunya, cada vegada que parlem per primer cop amb una persona hem de prendre una decisió: en quin idioma ens hi dirigim? O, en el cas, que comenci a parlar ella, en quin idioma li responem?
Dividiré la societat catalana en tres grups diferents. Vull que quedi clar que en cap moment la meva intenció serà classificar-los de millor a pitjor, tan sols es tracta d'una divisió per poder analitzar els fets. Els dividiré en catalans generalment catalanoparlants (X), catalans generalment castellanoparlants(Y), i estrangers(Z), entenent els estrangers com a provinents d'altres zones d'Espanya o de fora de l'estat Espanyol (un altre cop, reitero que no vull transmetre cap connotació negativa en cap dels termes).
Ara parlaré segons la meva percepció i experiència del que em sembla que és una realitat majoritària. En una trobada X-Y, en principi X comença parlant en català, i, en una gran part dels casos, Y respondrà en castellà i X es passarà al castellà.(1). En una altra part més petita dels casos, X seguirà parlant en català i Y en castellà (2) i en una altra Y es passarà al català (3).
Si Y comença parlant en castellà, les proporcions seran semblants, potser en tot cas amb més pes del cas 1 respecte els casos 2 i 3.
La societat catalana és probablement un cas molt particular de bilingüisme en el món. Generalment estarem d'acord en què el bilingüisme perfecte s'hauria de traduir en igualtat de condicions per les dues llengües. Però, i restringint-nos de moment només a la comunicació interpersonal, observem un primer desequilibri evident. A què es deu aquest desequilibri? D'alguna manera els catalanoparlants, en general, se senten més obligats a canviar de llengua que no pas els castellanoparlants.
Veig dues possibles solucions a aquest problema. Una és no considerar-lo un problema, i deixar-se portar pel que surt de forma natural. Per la meva part sempre m'ha resultat un focus de tensió interna debatir-me sobre la necessitat de canviar de llengua. I en tot cas, potser m'equivoco, però jo crec que l'experiència demostra que el català es queda en inferioritat de condicions amb aquesta solució.
La segona solució és que cadascú es mantingui fidel a la seva llengua. Això requereix tant que els catalanoparlants segueixin mantenint el català tot i ser respostos en castellà com que els castellanoparlants segueixin mantenint el castellà tot i ser respostos en català. Personalment em sembla l'opció més lògica i més equilibrada. Com a catalanoparlant fa un cert temps que he decidit parlar sempre en català als castellanoparlants i de fet em sento més còmode si aquests em segueixen parlant en castellà que si es canvien al català, perquè llavors em transmeten la sensació que els estic imposant alguna cosa.
Potser com he dit al principi tot el debat està absurdament polititzat, però el cas és que existeix en la societat catalana, existeixen plataformes en defensa del català i en defensa del castellà i al Parlament de Catalunya sovint es parla de llengua en clau política. Va la pena, doncs, parlar-ne.
Ho deixo per avui. No he parlat dels estrangers ni de moltes altres coses més que podria dir respecte aquest tema però ja se m'està fent l'entrada massa llarga. Potser un altre dia seguiré amb tot això.
3 comentaris:
Jo personalment el que no suporto és barrejar llengües. Últimament no paro de veure cartells mig en català mig en castellà, exàmens mig en català mig en castellà i persones que parlen mig en català mig en castellà. La conclusió naturalment és que el català cada vegada és menys català. Ara sovint és senzillament castellà amb paraules catalanes.
La veritat és que gairebé trobo més greu aquesta degradació de la llengua que no pas la seva restricció en quan a àmbit social. Aquest estil dels diaris gratuïts de posar notícies en català per allà al mig del seu diari espanyol cada cop s'escampa més i no és altra cosa que una manera perversa de convertir el català en una cosa provinciana i dialectal.
Jo en el meu país entro a tothom en la meva llengua. Si m'insisteixen amb el castellà i he de mantenir una conversa m'hi passo i ho faig el millor que puc. Però això de fer d'Albert Rivera pel món, la veritat, no em va.
Jo et podria parlar d'estrangers... xD A mi la gent no em fa com diu en Jon: moltes vegades em parlen directament en castellà, quan saben que sóc "estrangera". No sé per què, potser es pensen que no els entendria en català, o que no m'hi trobaria còmoda... I així no n'hi ha manera d'aprendre la llengua del país...
La conversa en dues llengües em sembla molt estranya... tot i que entenc la teva lògica. Respecte a la situació d'inferioritat, de bilingüisme mal entès, tens tota la raó.
Benvingut de nou i esperem que aquesta vegada escriguis més sovint:-)
Jon, que cartells, diaris i mitjans de comunicació estiguin en català i castellà no em sembla malament, de fet em sembla imprescindible si volem que convisquin les dues llengües. Això sí, cada llengua ha de ser utilitzada correctament i en cap cas derivar a un castellà amb paraules catalanes o al revés.
Això d'introduir unes poques notícies en català en un diari espanyol... és cert que pot semblar provincià si es repeteix el patró en tots els diaris com de fet és el que passa. Però, si he entès la lògica que segueixen aquests diaris, m'imagino que dónen llibertat al periodista per escollir llengua. I si la majoria escullen el castellà això ja és una característica de la societat que no podem canviar.
I bé, precisament trobo que el fet d'anar canviant de llengua seria més propi de l'Albert Rivera que no mantenir-se fidel a la pròpia, sigui català o castellà xD
I Patty, la conversa en dues llengües et pot semblar estranya però ara per ara em sembla la millor solució. Et semblarà igual d'estrany que canviar la llengua amb què parles a una persona que coneixes de fa temps d'un dia per l'altre, però tot és qüestió d'acostumar-s'hi. Al principi a mi també em semblava estrany però ara em sembla ben natural i suposo i espero que als meus amics castellanoparlants també ;).
Publica un comentari a l'entrada